Jo vaig passar una nit a la primera església tecnològica d’Espanya

Una dotzena de persones volta pels passadissos del temple i fan petites rotllanes. Senyores de missa diària i perruqueria setmanal xerren animadament amb joves d'ètnies ignotes. A la cantonada, un noi carrega l'iPad mentre grapeja la pantalla frenèticament. Als bancs, dues dones es lliuren a una oració íntima. Són les úniques que estan en silenci. “I la música? Per què no està posada?”. Els altaveus vesteixen la veu del pare Ángel d'un ressò metàl·lic. Les seves paraules encara reverberen en l'aire quan un cor celestial respon immediatament a la seva petició. L'església de Sant Anton sembla llavors una mica més església.

Ho diu l'Elena, la voluntària que rep els visitants amb un fullet i un somriure. Ho comenten els fidels en xiuxiuejos confidents. Sant Anton és una església diferent. “És una església diferent, no et sembla?”, pregunta Ángel García Rodríguez, assegut al voltant d'una taula que han col·locat a un costat del temple. “Aquí confessem”, comenta amb orgull el fundador de l'ONG Missatgers de la pau i rector de la madrilenya església de Sant Anton. “Ofereix una sensació de proximitat i a més és pràctic, hi ha gent que no pot agenollar-se en un confessionari per l'artrosi”. La diferència de Sant Anton la marquen gestos com aquest. O com el wi-fi, el caixonet d'almoines obert i els abeuradors per a animals de companyia. Ho marquen les quatre smart TV que retransmeten en directe les misses del Vaticà i La Almudena. El cafè solidari, els confessionaris amb iPad, la música, que mai falta... “Sí, sí, tenim tot això”, concedeix el pare Ángel, “però el que ens fa diferents és que estem sempre oberts”.

Sant Anton només obria les portes una vegada a l'any per beneir animals. Des que García Rodríguez va prendre les regnes d'aquest temple el març passat, està sempre obert. 24 hores al dia. Set dies a la setmana. Però quan aquest religiós parla d'obertura, ho fa en un sentit no del tot literal. “Llegeix el llibre de visites i veuràs”, anima. “Per fi un lloc a l'altura del terra”, escriu un feligrès anònim; “No fa falta ser catòlic per apreciar la bellesa d'un lloc com aquest”, diu un altre. La frase cobra sentit quan es xafardegen les signatures de molts dels missatges. Les Maries i Joanes s'entremesclen amb els Mohameds, tots rubricant missatges d'agraïment i devoció.

Però realment té sentit tenir una església 24 hores? El pare Ángel contesta amb una altra pregunta: “És necessari que estiguin obertes les cases d'urgència tot el dia?”. Assegura el rector que també hi ha urgències espirituals, que hi ha feligresos amb familiars malalts o amb crisis existencials. “Hem d'estar disponibles per a ells”, assegura. Reconeix no obstant això que aquestes visites són poques. “La majoria de gent que ve a la nit són captaires buscant un lloc per dormir”. Per això aquí els bancs estan coberts amb matalassets, perquè no només t'hi puguis asseure, sinó també estirar-t'hi. “A més vénen molts capellans”, continua el religiós, “no perquè tinguin mala consciència sinó perquè nosaltres no necessitem dormir gaire”.

L'església de Sant Anton té 21 capellans voluntaris que hi van per a qui vulgui una confessió d'urgència (o “per esplaiar-se”, com puntualitza el religiós). Però l'autèntic èxit d'aquesta església no són tant els pastors sinó el públic.

Quan l’església és el lloc de moda

A la frontera dels dos barris més moderns de Madrid, les botigues obren i tanquen a una velocitat cíclica, més pròpia de la flora que dels negocis. Al carrer Hortaleza, aquell lloc indefinit entre Chueca i Malasaña, cridar l'atenció del vianant és difícil. Botigues de camises, gintoniqueries especialitzades en brunchs, sex shops d'estètica neta i futurista… El vianant ja ho ha vist tot, és difícil que desviï la mirada per observar la penúltima obertura, el nou lloc de moda. No obstant això, a la porta de Sant Anton, avui hi ha prou gent. La majoria llegeix els cartells entre sorpresa i curiositat, d'altres entren a conversar amb els voluntaris de Missatgers de la pau, que ensenyen el temple i expliquen el seu funcionament a turistes i veïns.

“Estem en una zona calenta”, explica el pare Ángel. “Aquí hi ha gais i lesbianes, prostitutes i veïns, homes de mal i de bé”. Tots troben cabuda en aquest temple i això és el que el converteix en un lloc únic. No obstant això, una política d'obertura total no s'aconsegueix sense ferir un parell de sensibilitats. “Hi ha qui ve a buscar-me els pecats”, reconeix el religiós. Molts van semblar que els van trobar el juny passat al funeral del polític socialista Pedro Zerolo, impulsor dels drets del col·lectiu LGTB a Espanya. “Vam fer una oració per ell i van dir que havíem fet un homenatge polític”, comenta el pare Ángel, encara afectat pels fets. “Estic convençut que no vaig fer res dolent, va ser una cosa que em va sobrepassar”, recorda. “Va venir un capellà [el pastor protestant Alejandro Medel] i es va posar una estola de colors i va dir ‘sóc un pastor gai’, i jo, que estava assegut aquí i que no ho sabia, vaig pensar: ‘aquest armarà un escàndol’, però no li podia dir: ‘escolti, retiri's d'aquí’, no?”. No ho va fer. Les repercussions als mitjans i la jerarquia eclesiàstica no es van fer esperar.

“Em vaig passar jo, però es van passar els que em van criticar”, concedeix el pare Ángel amb diplomàcia. “És veritat que tenia raó l'arquebisbe [de Madrid, Carlos Osoro], cal tenir certa prudència en fer les coses. Però si tens molta prudència no fas res. Prudència seria que tinguéssim tancades les portes a la nit, o que tinguéssim guàrdies, però no ho fem, això és imprudent? Doncs si és així prefereixo seguir demanant perdó i fer coses que no pas no fer-les”.

Molts veuen en aquesta tenacitat del pare l'espurna que ha encès aquest petit miracle en forma d'església, però ell es limita a dir que ha complert el seu somni de ser “rector de poble” i llança la pilota als seus superiors eclesiàstics, especialment a Francesc I: “Aquest Papa em va animar molt a fer-ho”, confessa García Rodríguez. “Diuen d'ell que és un modern, però és mentida, és un retrògrad. Fixa't que té idees que ja defensava Jesucrist, 20 segles enrere”, comenta amb una mirada còmplice. Fa l'efecte que García Rodríguez podria passar hores parlant del Papa Francesc, però en uns minuts té la presentació d'un llibre al temple i redueix el seu discurs a dos moments: “Una vegada va veure un capellà confessant al Vaticà i es va parar a confessar-se. Una altra va fer cua en un menjador de beneficència, esperant com un més per rebre un plat de paper amb menjar”. El pare Ángel atura el discurs, no se sap si a manera de reflexió o per dotar-lo d'una pausa dramàtica certament efectiva. “No s'aconsegueix res amb aquestes coses”, continua, “són simples gestos. Però els gestos poden ser molt poderosos”. El pare Ángel s'aixeca llavors de la taula i anima l'interlocutor a explorar l'església per si mateix. Després d'un comiat s'entremescla en les rotllanes. Xerra, es fa fotos amb els feligresos i explica als nous les particularitats del seu temple. És llavors quan el confessionari amb iPad, l'abeurador d'animals i les portes, obertes, sense guàrdies, semblen detalls molt més rellevants del que són en realitat.