Nacho Umbert: “Faig música quan puc explicar històries”

Nacho Umbert (1972) és un artista singular. D’entrada, perquè no se’n sent, “de fet, sóc com qui fa pastissos, però en lloc de dolços faig cançons quan tinc històries per explicar, i no em plantejo una carrera com qui vol viure de la música”. Nacho Umbert és dissenyador d’interiors i després d’anys de silenci va tornar a fer cançons ara fa cinc anys, i tot just acaba de publicar el seu tercer disc, Familia, una petita crònica entre fantasiosa i real per la història de la seva pròpia família, de manera que el disc ha acabat sent un petit i modest recorregut per la història d’aquest país, amb aturades en la mort de Carrero Blanco, reflexions sobre el turisme, la vida d’un avantpassat que era patró de vaixell que feia la ruta a l’Havana, etcètera. “No volia fer un disc d’història, sinó d’emocions”, apunta en Nacho, que va extreure part de la memòria de la família d’una tieta.

Tot va començar amb Sudamericano, la història del frustrat fitxatge de Di Stéfano pel Barça: “La meva àvia era molt amiga de la dona de Kubala, i tenien un negoci de modistes al passeig de Gràcia, cantonada Diputació. Sabia que Di Stéfano va arribar a tenir pis a Barcelona abans d’acabar al Madrid per pressions polítiques i, un cop acabada la cançó, van suggerir-me que continués per aquest camí”. Pel Nacho, allò que es diu en castellà sobre la família, como los trastos viejos, pocos y lejos, no s’aplica: “Al contrari, tinc una excel·lent relació amb la meva família propera i, de fet, Que lo sepa Cary Grant és un homenatge a la meva mare i a la seva passió pel cinema”, apunta abans d’admetre que “aquesta història és, òbviament, una faula, ja que la meva mare, en tot cas podria haver arribat a conèixer Antonio Ozores. No volia una crònica fidedigna en tots els casos”. Menys inventada, tot i que poètica per la seva construcció, és Santa Inquisición, que parteix d’una bomba italiana anomenada Flavia, que cau sobre la Barcelona bombardejada pels italians durant la Guerra Civil i enllaça amb el vol pels aires de Carrero Blanco. Dècades després “aquests fets me’ls ha explicat diverses vegades el meu pare i els vaig voler vincular en una mateixa composició, perquè, de fet, es podrien considerar com l’inici i el final del franquisme”.

A Familia conviuen, a més, reflexions sobre el turisme contemporani, imaginat fictíciament com una bogeria pels avantpassats de Nacho Umbert, “de fet, és una bogeria, aquesta obsessió occidental per les postes de sol, que ja no es miren amb els ulls, sinó a través de les càmeres de fotos”, suggereix Umbert, que també explica la història d’un besavi pèl-roig i capità de vaixell que feia la ruta Barcelona-l’Havana i l’hi deien Barbarroja, nom que dóna títol a la cançó que li dedica: “Vaig trigar més d’un parell d’anys a fer la lletra d’aquesta cançó, que vaig començar a escriure en un viatge al Brasil. Vaig endur-me la guitarra i vaig passar-me tot el viatge repetint les idees que tenia sense avançar gens. Sóc molt perfeccionista amb les lletres, vull ser precís i sintètic, i a mi això em costa molt”, reconeix en Nacho, a qui li sembla impossible el que fan altres compositors: “Jo no seria capaç d’escriure una cançó al dia”. Això suggereix un perill: artista no pressionat per la necessitat de vendre discos i ni tan sols de gravar-los i alhora perfeccionista; una barreja explosiva per al seu equip? En Nacho riu: “Home, no sóc tan terrible, simplement tinc la pressió que les cançons quedin bé i expliquin exactament allò que vull explicar, no sóc tan complicat per als mànagers o la resta dels meus músics".

Entre els seus col·laboradors té un pes inqüestionable Raül Fernández, el seu productor de capçalera i responsable de l’entorn instrumental i dels arranjaments: “Hi tinc una confiança absoluta i gairebé tot el que proposa m’agrada. Per exemple, el primer senzill no sona com el Nacho Umbert tradicional. Hi ha una caixa de ritmes i un baix tocat amb teclat que dóna l’ambientació sostinguda de la composició. No és el meu so tradicional, però em va encantar i, de fet, ha estat el primer senzill”. Umbert es distingeix per tenir una veu limitada que explota perfectament, amb un to càlid que sembla que parla a cau d’orella, com si fos una mena de pop de tauleta de nit, íntim, com de faula. I de tant en tant alguna paraula gruixuda: “És el contrapès, les paraulotes tenen molta expressivitat i funcionen molt bé en les meves històries. A més, sempre he volgut escriure tal com parlo, i jo dic bastantes paraulotes”, reconeix.

Una altra característica d’aquest cantant de veu pausada i tènue que, precisa, “no faig servir deliberadament de manera tan monòtona com al primer disc”, són les seves tornades. “No és que no hi siguin o siguin rares, és que acostumo a fer servir en les tornades els mateixos acords que a l’estrofa, de manera que la tornada queda una mica dissimulada, com si a vegades no n’hi hagués. No és un recurs gaire habitual en el pop”, reconeix abans de destacar que, a més, “en Raül va deixar-me la veu sola i la guitarra a la tornada de La fruta prohibida, cosa que aporta encara més minimalisme a la meva ja natural tendència al minimalisme dins de la meva visió del pop”. Per rematar la seva condició d’artista sui generis, “que no sortirà a la carretera com els que han nascut per això i es limitarà a fer uns quants concerts molts especials”, diu, és que pot ser que aquest sigui el darrer disc de la seva carrera, “no és que ho tingui així previst, és que visc la meva carrera musical al dia, i només faig discos quan tinc alguna cosa que crec que val la pena explicar. Si em surten, hi haurà més discos, simplement això”. Una mica de silenci en temps de soroll. Nacho Umbert.