El silenci de París

París és una ciutat silenciosa. La vida als carrers, restaurants i metros transmet una calma impròpia d'una gran metròpolis. Amb l'ajuda d'un clima advers, i a diferència de ciutats bullicioses com Barcelona, París convida al recolliment, la reflexió i la nostàlgia. La seva serenitat i elegància són el reflex d'una ciutat segura de si mateixa que se sap portadora dels valors d'una civilització. París és una ciutat orgullosa de la seva contribució a la història mundial de la filosofia, l'art i la cultura.

Amb l'aposta decidida d'un Estat en majúscules, el nivell cultural i educatiu de la ciutat segueix sent envejable. El cartesianisme francès marca el pols d'una societat que ho sotmet tot al judici de la raó. L'esperit crític i l'inconformisme, tan importants en democràcia, tenen a França una traducció en el llenguatge. Avoir le droit, en francès, és una expressió molt comuna que serveix per reivindicar des del gest més quotidià en una boulangerie fins al dret polític més fonamental.

Aquesta cultura del tenir dret està molt arrelada. De vegades, la reivindicació permanent converteix París en una ciutat enfadada. La queixa constant, quan es basa en una retòrica buida i circular, pot arribar a França a extrems patològics que, lluny de tenir capacitat transformadora, acaba portant el país a la paràlisi. I, no obstant això, la consciència que els drets es guanyen cada dia té a París un pes simbòlic molt important. La Revolució Francesa representa la conquesta dels drets socials i polítics a Europa. En diàleg amb institucions democràtiques ben arrelades, els francesos segueixen defensant la democràcia als carrers. Les xifres són remarcables: a París se celebra de mitjana una manifestació cada dia de l'any.

En el comunicat de reivindicació dels atemptats, l’Estat Islàmic justificava els atacs a París per ser la “capital de la prostitució i del vici”

Aquest dret tan bàsic, aquest tret tan fonamental de la cultura francesa, és el que ha quedat suspès després dels terribles atemptats del passat 13 de novembre. La prohibició de manifestar-se s'ha allargat fins a finals de mes com a mesura de seguretat preventiva davant la Cimera del Clima, en el marc de l'estat d'emergència decretat pel president Hollande. Estrany silenci imposat als carrers de París, en uns dies en els quals es juga el difícil equilibri entre els valors de seguretat i llibertat.

En el comunicat de reivindicació dels atemptats, l'Estat Islàmic justificava els atacs a París per ser la “capital de la prostitució i del vici”. Si és que hi hagués alguna raó, París va ser atacada justament pel que representa. Com en el cas del Charlie Hebdo, també aquí l'objectiu era simbòlic. S'atacava la llibertat, la barreja i els joves de les ciutats europees. Els atemptats gihadistes posteriors a Mali, Nigèria i el Camerun confirmen el contrasentit d'un terrorisme que no apunta exclusivament a Occident, però els atemptats de París demostren que, com en tants casos en la història, la ciutat era objectiu i no simplement camp de batalla.

I, no obstant això, com diu Zygmunt Bauman, la ciutat és el lloc on es pot dissoldre la hipotètica guerra de civilitzacions. És un laboratori en el qual s'aprèn i es practica l'art de conviure amb la diferència, on les categories abstractes de civilitzacions estrangeres es converteixen en éssers humans individuals amb els quals interactuem diàriament: el taxista, el veí, el pare de l'escola, el venedor de flors, el company de feina o el propietari del súper del barri. A la ciutat, la idea abstracta d'allò desconegut s'encarna en persones com nosaltres, dissipant-se així els temors al que és diferent. Lluny de ser el problema, la ciutat pot ser llavors part de la solució. Amb els atemptats, els terroristes busquen atacar aquest esperit i provocar una sobrereacció que porti al cor d'Europa un xoc entre Occident i l'islam que els justifiqui.

A París, com en la majoria de les ciutats europees, les diferències culturals conviuen en un delicat equilibri. Una creixent classe mitjana d'origen àrab i africà es barreja amb la resta de la població i contribueix amb les seves pràctiques diàries a redefinir els contorns de la ciutadania francesa. I, no obstant això, una minoria significativa de les seves antigues colònies segueix vivint relegada a les perifèries, víctima de la discriminació social i policial. Avui, el principal silenci de França segueix sent la negació de la raça com a factor constitutiu de la seva condició postcolonial.

Judit Carrera és politòloga