Prostitució ‘voluntària’

Tenint en compte que la prostitució és una pràctica multisecular, habitualment s'argumenta que és inútil que els poders públics l'abordin perquè sempre ha estat així, i així serà. Aquest fatalisme era criticat fa poc per Iñaki Gabilondo, que va dir que “també l'esclavitud va ser considerada durant segles una pràctica integrada en la lògica de la vida, i no diguem en la lògica econòmica”. Tant és així que la nostra primera Constitució democràtica, el 1812, a l'article 5, encara reconeixia l'existència de l'esclavitud, atorgant la condició d'espanyols “als homes lliures, i als lliberts des que adquireixin la llibertat a les Espanyes”. L'esclavitud va perdurar a la província espanyola de Cuba fins a la llei de 13 de febrer del 1880, quan ja havien passat 17 anys des de l'abolició americana de Lincoln. Té raó Gabilondo, hauria d'arribar un dia en què es parlés de l'explotació de la prostitució en pretèrit.

Avui, l'exercici lliure de la prostitució no pot comportar cap retret, ni moral ni penal, dels poders públics. I a l'extrem oposat, la submissió coactiva, físicament violenta, a una persona perquè es prostitueixi en benefici de l'agressor, mereix el retret moral i penal més sever. Entre els dos espais de plena llibertat i plena opressió hi ha un àmbit inacabable de supòsits.

Un dels més característics és el de la indústria prostibulària, basada en l'acceptació de les persones prostituïdes, acceptació derivada generalment de violències precedents, indefensió i dificultats econòmiques o socials. A aquests supòsits es referia el Codi Penal en castigar qui “es lucri explotant la prostitució d'una altra persona encara que tingui el seu consentiment”. D'acord amb aquesta previsió penal es va iniciar a Barcelona una complexa i perllongada investigació judicial que va descobrir una múltiple implicació de policies i responsables als macrobordells Riviera i Saratoga, a Castelldefels.

Les dones explotades en aquests prostíbuls no eren impel·lides a ficar-se al llit amb els clients mitjançant força física, però patien una situació d'indefensió sociològica i un règim de disciplina laboral rigorosament coactius, amb tot el que pogués tenir de depressiu per a la dignitat personal. Havien de ser allà durant tot el temps d'obertura al públic (des de les cinc de la tarda fins a les quatre de la matinada); les allotjades, que pagaven 80 euros per dormir i per l'alimentació durant aquest horari, no podien disposar de la seva habitació, ja que tots rotaven en l'atenció als clients; els serveis es prestaven obligatòriament segons les indicacions del club.

Segons l'Audiència de Barcelona, les dones no eren efectivament lliures. La seva explotació era delictiva. Va dictar una sentència severa, que a més constituïa un advertiment exemplar per a altres sòrdids negociants prostibularis, i sobretot per a altres funcionaris eventualment proclius a la corrupció.

El Tribunal Suprem tenia diverses possibilitats d'interpretar la llei aplicable. Hauria pogut fer-ho com l'Audiència de Barcelona, però, amb una deplorable fredor tecnòcrata, va preferir revocar-la, engegant en orris aquella condemna exemplar. El Tribunal reconeixia que en la immensa majoria dels casos, les dones que troben el modus vivendi en el comerç sexual amb el propi cos procedeixen de mitjans marginals en extrem, amb preferència de l'anomenat Tercer Món. Reconeixia que devien estar, amb tota probabilitat, mogudes per una necessitat de caràcter socioeconòmic, i que això també les feia especialment vulnerables. Reconeixia igualment la disciplina empresarial i els detalls del seu rigor. Però com que no va haver-hi accions violentes, intimidatòries o d'abús d'autoritat, tota la resta era, pel Tribunal Suprem, irrellevant. Les dones que prestaven allà els seus serveis, encara que mogudes per condicionaments socioeconòmics, havien anat al club “de forma jurídicament voluntària”.

Vegem què vol dir amb aquesta retorçada frase. El Suprem vol dir que no estaven als bordells voluntàriament, segons criteris socials, econòmics i psicològics, però que això és irrellevant. Per ell, hi estaven de forma voluntària “jurídicament”, i per tant no eren explotades, de manera que els seus explotadors no van delinquir, excepte algun delicte menor per suborns o propines a policies corruptes. Amb aquesta escandalosa suplantació de la realitat veritable per la realitat jurídica, el Tribunal Suprem escandalitza els veïns de Castelldefels i la immensa majoria de funcionaris policials honestos, incentiva les pitjors pràctiques empresarials, dilapida els esforços contra una de les formes més odioses de violència contra la dona i desprotegeix les dones més desvalgudes del Tercer Món malgrat reconèixer que són especialment vulnerables. Enhorabona, senyories.

José María Mena va ser fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya