Europa es queda enrere

Durant el tercer trimestre el creixement europeu ha patit un alentiment, poc acusat, però significatiu. El PIB de la UE va créixer el 0,3% respecte al trimestre anterior, una dècima menys que en el segon trimestre. Si s'enfoca la mirada sobre l'eurozona, el creixement millora lleugerament (1,6% en el tercer trimestre sobre el mateix període de l'any anterior, una dècima més que en el segon). Però Frankfurt i Brussel·les saben molt bé que aquesta taxa no resol els problemes de riquesa i ocupació de la zona. El més probable és que el Banc Central Europeu (BCE) mantingui intacte el quadre d'estímuls monetaris, perquè, a més, els preus segueixen mostrant una debilitat persistent.

Un diagnòstic a l'ús consistiria a recordar que la situació global ha empitjorat, que la Xina està passant per dificultats, que el comerç mundial es contreu i que els països emergents afronten seriosos ajustaments. Però res d'això aclareix la situació de fons de l'economia europea. Abans de la contracció xinesa el creixement continental ja mostrava nivells baixos, equivalents en la pràctica a un mal dissimulat estancament; abans de la caiguda dels emergents l'eurozona presentava una recuperació molt feble.

No són només els factors externs els que impedeixen l'enlairament europeu. La falta d'expectatives de les economies té a veure amb polítiques d'austeritat que han tingut un efecte dissuasiu potent sobre la inversió i el consum. Una austeritat total en l'eurozona té com a conseqüència fonamental que cap país està en condicions d'impulsar el creixement conjunt. Hi ha un vector financer en qualsevol economia que ha de ser cuidat amb cura; la prova que la zona euro l'ha descurat és que la cotització del dòlar s'ha disparat més enllà de les prudents estimacions de depreciació estimades per augmentar les exportacions. L'àrea del dòlar està guanyant les partides de l'atracció d'inversions, del creixement i dels beneficis empresarials. L'Europa de l'austeritat resulta poc atractiva.

Si les autoritats miressin una mica més enllà del proper trimestre s'adonarien que l'economia de l'eurozona ja no es pot sostenir només amb política monetària. El BCE ha de seguir comprant actius i assegurant uns baixos tipus d'interès; però, malgrat això, a Europa li esperen noves frenades —i una ampliació notable de la bretxa de creixement amb els Estats Units— si no fa alguna cosa més. Aquesta alguna cosa més és organitzar algun tipus incipient d'unió fiscal (si inclou polítiques d'estímul de la demanda d'inversió i d'ocupació, millor). Els qui decideixen sobre la destinació del capital accepten millor avui paquets d'actius combinats que actius procedents d'un sol país. L'economia europea no pot seguir caminant amb una sola cama.

Quant a l'economia espanyola, exhibeix la taxa de creixement de la UE més gran (juntament amb Romania, Eslovàquia i Polònia), però el consol és parcial; el que compta és la distància respecte a la situació precrisi. Mentre altres economies han recuperat ja els nivells de prosperitat de 2007, Espanya encara està a mig camí.