Diàlegs amb la truculència

El primer capítol de La malcontenta, l’última novel·la de Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972), té poc més de 30 pàgines, però mentre segueix una fila de quatre homes encaputxats que són conduïts a la forca, el lector hi trobarà una extensa gamma de violència: hi ha cops i coces a les costelles dels reus, el fred fa que els grillons i la soga que duen al coll se’ls clavi amb més ferocitat a la pell i a la carn, cauen a terra i el públic assedegat de venjança els escup, i algú “va deixar anar una efusió de moc verd”. Els vigilants els bufetegen i un presoner rep un cop de corretja “que li va obrir una ferida sangonosa a la galta”, a un altre li cau un cop de maça sobre l’espatlla i “es va sentir el cruixit de l’os”, i a un tercer la maça li trenca les dues clavícules, “li engruna el crani”, i sota la seva cara es forma un bassal de sang. Però a pesar de la vigilància a què estan sotmesos, el més perillós, el protagonista de la novel·la, el cèlebre bandoler Joan Durí, una vegada dalt del patíbul, aconsegueix esmunyir-se dels guàrdies i, endut per la ràbia que sent cap a un dels seus companys de condemna, li agafa el cap amb totes dues mans i “ja jeia a terra amb el coll trencat”. I com que el seu afany de resistència és imparable, acorralat, treu la maça de les mans del macer “i en un moviment sec li va engrunar el cap davant de tothom”. Evidentment, no se li permet que escapi, però tot i així, quan ja està al costat del botxí —“l’alè li feia pudor d’all i de cassalla”—, encara posseeix prou ímpetu i, “amb una torsió d’anguila”, salta sobre el pare confessor i li mossega el coll i la cara. Quan a la fi el pengen —potser hi haurà lectors que estiguin tan impacients com el públic perquè es compleixi la sentència—, no sorprèn gens que no tingui “la fortuna que se li trenqués el coll de seguida”, que l’agonia duri una estona i, és clar, que se senti la ranera del moribund i es vegi com encara mou les cames.

A Crim de sang, a La pell i la princesa, Alzamora també volia narrar-hi el món més fosc de la barbàrie, detectar la presència del mal i treure a la llum tot l’obscè que s’havia silenciat fins aleshores, però en aquelles novel·les ja s’anunciava el que es troba sobradament a La malcontenta, que a l’autor li agrada sucumbir a la temptació de l’excés, que transforma l’observació de l’horror en un grand guignol que esdevé una paròdia senzilla del sofriment, com si de les lliçons de Tarantino només en retingués el més superficial, l’acció i la crueltat de la violència: és com si arreu de la novel·la hi hagués una sobreabundància de tràvelings endavant amb l’únic objectiu de remarcar l’efecte dramàtic de l’art de morir, a la recerca de la truculència estandarditzada per sobresaltar els lectors pusil·lànimes. Com passa a Kill Bill i a Death Proof, el tema de La malcontenta també és la història d’una venjança femenina, situada al sud de Mallorca durant les primeres dècades del segle XIX, però Alzamora s’estalvia la preocupació d’haver de lligar gaire els motius i les causes de la trama perquè opta per establir una nova forma de diàleg amb la rondalla, per inventar de nou la seva mitologia i reconduir-la cap el territori de l’spaghetti western, com si hagués muntat un artefacte on no hi ha éssers humans sinó unes màquines estranyes que xoquen les unes contra les altres. I excepte en els breus capítols on es tracta de posar una mica d’ordre argumental per aconseguir que el lector almenys s’assabenti del lloc per on circula la història, la major part de l’estructura de la novel·la se sustenta justament en aquest xoc: són un seguit d’escenes extremament dilatades a propòsit, en les quals un grup de personatges mantenen uns diàlegs trivials que moltes vegades voregen l’absurd i que sempre es troben a frec de la violència macabra.

Aquests capítols, llegits de forma independent, més enllà del desgavell de les aventures del bandoler feroç i de la seva amant embogida d’amor, tenen un atractiu innegable, perquè sempre desprenen l’aroma de l’aparició de l’inesperat, de la tensió fatídica, i perquè de tant en tant hi apareix la ferma vigoria i la gran expressivitat verbal que Alzamora té i amaga massa sovint.

LA MALCONTENTA

Sebastià Alzamora

Editorial Proa

240 pàgines

19 euros