Desacatar

Una llei és un contracte universal entre els diversos membres d'una societat que fixa les seves regles de joc internes. Les regles són transcendentals, perquè sense elles només hi ha el buit, l'absència de lleres, l'anomia, el caos.

Efectes litigiosos a part, qui trenca un contracte legitima les altres parts contractants a fer el mateix. Les allibera moralment de la seva obligació contractual. Per això la il·legalitat –quan la regla no és un dictat unilateral, sinó que ve escrita des del consens democràtic– corroeix la convivència. Perquè destrueix les lleres que la possibiliten, desborda el terreny de joc, desferma el conflicte. Aquest és l'abecé de l'Estat de dret, de la rule of law, de la comunitat jurídica, de tota civilització digna d'aquest nom.

Si la llei es queda vella, cal canviar-la. Des del mecanisme que identifica la mateixa llei. No llençar-la a les escombraries. No desafiar-la. No desacatar-la. El Parlament ha ofert aquest dilluns retalls gloriosos d'aquesta obstinació, legalista, reformista, democràtica.

Algú ha recordat que el mateix dia en què els grups secessionistes presentaven la seva resolució rupturista propugnant el desacatament al Constitucional, el Govern separatista (a parts iguals) d'Artur Mas anunciava dos recursos davant el mateix tribunal per invasió de competències des del Govern central: “fariseisme”. Algú ha recordat que el Govern de Mas comunicarà la seva ruptura a Espanya i a Europa “per negociar-la”... sobre la base de fer cas omís a tota legislació i jurisprudència espanyoles i europees: “esperpèntic”.

Algú ha preguntat com un Parlament que s'autoexpulsa de la legalitat podrà exigir respecte a les normes que dicti; com la desobediència pot demanar obediència; com s'impedeix que els ciutadans acatin unes lleis i no d'altres; o al revés, segons el seu propi gust; qui decidirà quines són les normes que cal complir i quines no; quina seguretat jurídica ofereixen els que es capbussen en un desacatar permanent.

Qui seran aquests algú? Joan Coscubiela, el veterà sindicalista i cap parlamentari de Sí que es Pot. I Miquel Iceta, el resistent, respectuós líder del PSC. Han retornat a la Cambra l'honor que ja ha trepitjat la seva flamant presidenta.

Després ha vingut el Desobedient. L'Astut, el Cap del 3%, el CEO dels rescats, s'ha disfressat d'ideòleg de la CUP. Entendridor.