Marta Sanz guanya el Premi Herralde amb ‘Farándula’

Davant del silenci clamorós dels intel·lectuals durant els últims anys a Espanya, el món del cinema i de l’espectacle es va erigir en suposat portaveu de la cultura i les classes desfavorides envers les injustícies del sistema camuflades darrere la crisi. Però fins a quin punt en molts casos eren sinceres i no es van acabar convertint en estratègies de promoció dels mateixos artistes? Quant va haver-hi o hi ha d'impostura en tot això? Pot la cultura canviar alguna cosa avui? Amb la ironia no exempta de causticitat que caracteritza la seva obra literària, Marta Sanz juga amb tot això a Farándula, l’obra amb la qual acaba de guanyar a Barcelona el 33è Premi Herralde de novel·la, dotat amb 18.000 euros, que convoca l'editorial Anagrama. També el món de la cultura i de l’art, però al servei d’un professor universitari que reviu als EUA un passat personal no gaire feliç, està present a El instante del peligro, segon llibre de l’escriptor Miguel Ángel Hernández, que li ha valgut per quedar finalista.

Les segones intencions i la ironia són una arma habitual en l’obra de Sanz (Madrid, 1964), com ja ha demostrat en algunes de les seves novel·les més reconegudes, com Un buen detective no se casa jamás o La lección de anatomía. En el cas de Farándula, el vehicle és un elenc de personatges que va des d’una actriu ja veterana que visita una vella i oblidada glòria del sector fins a una jove i impulsiva estrella emergent, passant per un actor guanyador de la prestigiosa Copa Volpi del Festival de Cinema de Venècia. Un ictus, les representacions de Tot sobre Eva i l’adhesió de tots ells o no a un manifest polític faran de catalitzador d’una obra amb la qual la madrilenya Sanz, autora de la casa des que va publicar a Anagrama la seva paròdia del gènere detectivesc Black, black, black, obté el seu sisè guardó després, entre d’altres, del d’Ojo Crítico 2001 (Los mejores tiempos) o el Tigre Juan, el Cálamo i l’Estado Crítico (Daniela Astor y la caja negra).

D'aquesta última obra, precisament, és deutora la novel·la premiada. “Sempre recullo fils solts d'altres novel·les i de Daniela Astor… em va quedar l'interès per aquell món de l'espectacle que es mou entre la frivolitat i la política, per aquella suposada banalitat d'aquests temps que ja forma part de nosaltres, aquella pertorbadora diferència entre allò vist i allò pintat”, defineix la doctora en Filologia i també crítica literària del suplement Babelia d'aquest diari. Té interès que no s'interpreti malament el joc que proposa a Farándula: “Faig servir la deformació i el riure per manifestar la indignació”, diu d'una novel·la que no dubta a qualificar de divertida però també de “malcarada”, però no amb qui l'abordi: “Hi ha altres obres meves en què sóc més dura amb el lector si s'entén malcarat per novel·la exigent; no, aquí ho sóc amb el diagnòstic social, amb aquell bonisme, amb aquell discurs que ens vol fer veure la crisi com una oportunitat o que gairebé conclou que un es mor de càncer perquè no ha estat prou positiu… Hi ha ingenuïtats que són pernicioses i llimen el sentit crític d'aquesta època”.

L’àmbit de l’espectacle li funciona a Sanz com “la millor metàfora d’un món, d’una societat que avui brilla per fora però que és buida per dins”

Farándula està estructurada a partir de les peripècies i els retrats d'un grup d'actors “molt recognoscibles però no identificables”, tot i que sí que cita la seva admirada María Asquerino (“defensa que la veu dels actors ha de sortir sempre des de baix”) i Angeline Jolie, George Clooney o Matt Damon… Aquest món recull “dos oxímorons: l'amor incondicional i l'odi gratuït, de linxar o disparar a un ninot i que es confon amb la llibertat d'expressió en un context d'aquella falsa llibertat tecnològica en la qual creiem que vivim, i la contradicció que és que són representants d'un glamur en un ofici que ha arribat a tenir a Espanya fins a un 90% d'atur”. Un ambient el de l'àmbit de l'espectacle que per a Sanz li funciona com “la millor metàfora d'un món que brilla per fora però que és buit per dins”.

En aquest escenari, Sanz reflecteix i denuncia un món canviant, una societat amb un model d'actitud i comportament molt discutible gràcies en bona part també a la tecnologia, un procés que defineix com “una ruptura analògica, que ens fa ser obsolets abans d'hora i que comporta repensar paraules com gent, caritat, públic, popular, respecte i èxit no sabem bé cap a on”, enumera, col·locant-se en el deixant d'un Rafael Chirbes.

És una novel·la malcarada amb el diagnòstic social, amb aquell bonisme, amb aquell discurs que ens vol fer veure la crisi com una oportunitat… Hi ha ingenuïtats que són pernicioses i llimen el sentit crític d’aquesta època

L'escriptora també creu que Farándula no deixa de “reflectir un instant de perill”, utilitzant el títol de l'obra finalista d'Hernández (Múrcia, 1977), coneixedor també d'Anagrama ja que hi va publicar fa dos anys la seva primera novel·la, Intento de escalada, també guardonada (Premi Ciutat d'Alcalá). El professor d'Història de l'Art de la Universitat de Múrcia utilitza el seu ofici i la seva notable carrera d'assagista per emmarcar l'angoixant context vital del també professor Martín Torres, que tornarà a una universitat nord-americana on va impartir classes, un escenari que l'abocarà a un primer balanç d'urgència d'una vida encara jove però que ja té massa frustracions en el terreny personal i el professional.

“He descobert que la narrativa em permet un coneixement del món i de l'art amb el qual puc anar més enllà que en tots els meus assajos”, admet l'autor, que fixa la seva segona novel·la com a revers amb la qual va debutar en el gènere fa dos anys després de dos llibres de relats i que venia marcada per la decepció. “Ara es tracta d'un reencantament amb la vida: què queda latent de les ruïnes del passat d'un; hi ha reflexions sobre l'art dels anys seixanta i la fotografia, però impera una càrrega emocional, és més una novel·la d'amor, malgrat que el concepte està mal carregat”, defineix Hernández. El títol està tret de la tesi de la història de Walter Benjamin, que venia a dir que un articula el passat no com ha estat sinó com un el recorda en un instant de perill, en un moment llampec. “Hi ha un instant que tot el passat es pot perdre o guanyar per sempre; i aquí el protagonista, a través de les imatges d'una pel·lícula antiga que ha d'estudiar, rescata una part del passat i el salva per fer més habitable el present”.