La canallesca

Als periodistes ens han fet baixar de l'avió del Barça. Molestem els jugadors, els entrenadors no ens suporten, els directius només volen escrivents i els aficionats pensen que estem a sou del Madrid. També ens odien les hostesses i els caps de cabina perquè no parem d'atabalar i cantem al Nobita, l'àlies amb el qual es coneix el president Bartomeu, i als comandants els semblem una xusma irreductible que anteposa l'aventura a la seguretat en un passatge que se suposa qualificat per viatjar amb el FC Barcelona.

Hem anat des de la cabina del pilot fins a la porta de sortida, indesitjables com som ara, sobrers en les sortides, amfitrions discutibles, prescindibles davant el poder de l'aparell propagandístic del Barça. El club ja no necessita cronistes per convertir les derrotes en victòries i als futbolistes els sobra la premsa, la ràdio i la TV. Avui retransmeten la seva vida per les xarxes socials amb tanta precisió que fins i tot es pot saber el color del sofà de Messi.

Va haver-hi un temps en què fins i tot ens assèiem junts i fumàvem una cigarreta en ple vol perquè necessitàvem compartir la informació i ser còmplices futbolístics, anys d'expansió del barcelonisme, l'època del Dream Team de Cruyff. Res a veure amb l'època d'austeritat esportiva, moments en què el club pagava més d'un bitllet d'avió, ni tampoc amb les temporades de bonança, dies de triplets amb Guardiola i Luis Enrique. Encara que cada vegada teníem menys notícies seves, sabíem del Pep i del Xavi pels seus pares i del Leo pels seus germans i per la seva parella, l'Antonella.

Ens han fet fora a poc a poc de tots arreu i a canvi ens porten fins a la redacció les mateixes notícies perquè no ens barallem, lliurats a la comunicació corporativa d’un club que surt a un cap de premsa per any des del 2010

De vegades les famílies són la millor font d'informació per saber sobre els jugadors, i més en un club tan proper per a la premsa com era el Barça. Ens conformàvem amb poca cosa, simplement demanàvem poder pujar al mateix avió per visualitzar millor els partits, trist consol després que ens impedissin continuar al mateix hotel de concentració i tanquessin el camp d'entrenament, l'escenari on pronosticàvem la sort de l'equip a partir del so de la pilota als rondos de Cruyff, Van Gaal i Rijkaard.

Ens han anat fent fora a poc a poc de tots arreu i a canvi ens porten fins a la redacció les mateixes notícies perquè no ens barallem, lliurats a la comunicació corporativa d'un club que surt a un cap de premsa per any des del 2010. Ja no ens queda més espai comú que la sala de premsa per la qual els jugadors desfilen quan els dóna la gana i el tècnic compareix per força la vigília i en acabar el partit del Camp Nou. A la sortida, no obstant això, es tapen la boca perquè no els llegeixin els llavis i organitzin un programa amb una suposada baralla de Messi amb Luis Enrique.

Els periodistes ja no veiem i expliquem les coses sinó que algunes vegades gravem quan no toca, mentim ocasionalment i gairebé sempre fem merder a les cues dels avions. Mai hem estat gent fàcil, i si no, que preguntin per Àlex Botines, José María Sirvent o Fernando Borderías. Passa que ara som molts, i molts som dolents, i la informació va deixar de ser un servei públic per convertir-se en una mercaderia amb valor de canvi, com bé va escriure Jordi Badia.

Ara ja no es queixen només els directius, sinó també els entrenadors i els jugadors, de manera que el front del club s'ha ampliat fins a tancar la porta que va obrir Ricard Maxenchs, pioner del futbol en la creació d'un gabinet de relacions públiques per atendre la premsa que informava sobre el Barça. Maxenchs no va oblidar mai que la partida de naixement del club va ser un anunci a Los Deportes i que no s'hauria sabut fins res fa poc del Barça captiu i desarmat sense el relat de "més que un club" de Manuel Vázquez Montalbán.

Ens han necessitat molt temps, mentre l'èpica va ser una qüestió col·lectiva i els periodistes érem considerats “els senyors de la premsa”, paraula d'Antonio Tamayo, director de Viajes Marina, el mateix que va carregar amb el desplaçament de la final d'Atenes. Però ara vivim mesos de bonança i el triomf no té més padrí que el club, comprensiu amb els aduladors i inflexible amb els crítics, que cada vegada són més canalles i canallescos, com diria el Manolo. Ja no es pot parlar amb ningú, ni tan sols amb la dona dels lavabos ni amb el porter de la barrera, externalitzats com estan els serveis, despersonalitzat com s'ha quedat el Barça.

El periodista de club, aquell que destriava entre el que és publicable i el que és confidencial, l'anècdota i la notícia, la conversa i l'entrevista, sense trair l'entitat ni el lector, ha estat substituït pel comunicat, la nota i el dinar off the record des del Camp Nou. Hi haurà un dia en què fins i tot ens vendran un partit que no s'ha jugat i pretendran que signem la crònica perquè la xerrameca esportiva no necessita ni joc real, com diria Umberto Eco.

No hi veiem ni hi sentim ni sabem, així que s'imposa l'especulació i el groguisme, cada dia més paparazzis i propers a la premsa populista britànica, negats pel club i obsessionats com ens tenen als diaris amb els clics i el trànsit a Internet, insensibles molts a la nostra desventura: ens van fer baixar de l'avió mentre hi pujaven els Boixos Nois.