En la tribulació, atrinxerament

D'una dona a una altra. La primera va ser aquella veïna de Terrassa mai identificada públicament que, l'abril del 2014, va escometre i va insultar el llavors primer secretari del PSC, Pere Navarro; un incident lamentable però menor que va aconseguir molta notorietat perquè va haver-hi qui va voler fer-ne un exemple del suposat clima crispat, irrespirable i fratricida creat a Catalunya pel procés independentista. La reacció maldestra i confusa de Navarro a aquest episodi va contribuir a erosionar el seu lideratge, liquidat després de la derrota en les eleccions europees d'aquella mateixa primavera.

La segona dona que ha colpejat la carrera política de l'exalcalde de Terrassa –aquesta vegada, amb resultats demolidors– és, en canvi, perfectament coneguda: es diu Carmen Chacón i, a l'hora de confeccionar les candidatures pel 20-D, la cúpula actual del PSC li ha entregat tot el poder, i fins i tot la dignitat del partit, amb l'esperança de minimitzar un altre daltabaix.

Més enllà del desfavor a Pere Navarro, la composició de les llistes per a les generals és una excel·lent radiografia de l'estat actual del PSC; un test molt més exacte que les impostades alegries arran del 27-S, després d'haver perdut només quatre escons i gairebé dos punts percentuals respecte al 2012 (vint-i-una actes i catorze punts des del 2006).

Si, en els seus anys pletòrics, el PSC atreia independents i afins, ara els espanta, i es redueix a un aparell disminuït, posat al servei no del primer secretari Iceta i d'un programa propi, sinó del projecte politicopersonal de la senyora Chacón. Un projecte madrilenyocèntric –aconseguir la secretaria general del PSOE, i després la Moncloa– del qual el PSC resulta una mera palanca, i els militants socialistes catalans, simple carn de canó electoral. Per això és possible menysprear la voluntat dels de Terrassa o el Vallès Occidental que, ingenus, van proposar Navarro com a candidat.

La millor metàfora de com s'ha elaborat la llista del PSC al Congrés per Barcelona ens la ofereix la irresistible ascensió del senyor Germán Rodríguez Sánchez. D'uns trenta anys, alletat per les mamelles de la JSC i del partit des de l'adolescència, mà dreta de la ministra Chacón a Habitatge i Defensa, per a les generals del 2011 se li va assignar el lloc onzè de la candidatura, de manera que només es va convertir en diputat un any després, substituint Daniel Fernández. I sí, d'acord que durant aquest trienni ha tingut algunes bones picabaralles dialèctiques amb el ministre Wert. Però, aquet mèrit és suficient per saltar del número 11 al 2, per davant de tants currículums més llargs i densos?

Acompanyant Chacón i el seu escriptoret, a qui trobem? Doncs a l'encarnació simultània de l'aparell i del Baix Llobregat, és a dir, l'incombustible José Zaragoza. I Maurici Lucena, que s'ha salvat de la crema perquè té el suport de Pedro Sánchez, i Carmen Chacón no creu que hagi arribat el moment d'escalfar la guerra freda que manté amb l'inquilí de Ferraz. I Joan Rangel Tarrés, el representant habitual del PSC a les convocatòries de Societat Civil Catalana. I, al costat femení de la cremallera, dues debutants, Mercè Perea i Lídia Guinart (regidores, respectivament, de l'Hospitalet i Santa Coloma) i la veterana ugetista Isabel López Chamosa.

Amb aquests vímets, el cistell de la campanya electoral resulta fàcil de preveure. Atrinxerat en els seus reductes de l'àrea metropolitana, el PSC intentarà de competir amb Ciutadans en la defensa de la unitat d'Espanya, apel·larà sense embuts a les arrels foranes de molts electors d'aquesta zona, abandonarà en mans de Catalunya en Comú –o com es digui finalment– la idea d'una consulta sobre el futur polític de Catalunya i, entre vàcues apel·lacions a la reforma federal de la Constitució, renunciarà per complet a atreure a cap votant de sensibilitat catalanista. Actuarà com una federació autonòmica del PSOE que lluita per l'estricta supervivència.

Ah, me'n descuidava! El gran triomf preelectoral del PSC és que Pedro Sánchez hagi cooptat una de les seves, la diputada Meritxell Batet, com a número dos de la llista del PSOE per Madrid. Enhorabona. Llàstima que el gest quedi neutralitzat per un altre fitxatge estel·lar del mateix Sánchez: el de l'exdiputada d'UPyD Irene Lozano, ultraespanyolista i partidària ferma de l'asfíxia legal del català. Tampoc per això ha demanat perdó.

Joan B. Culla i Clarà és historiador.