La vida és un festival

Amb la crisi de la indústria discogràfica, els concerts van semblar la sortida dels músics per sobreviure, però l’arribada dels festivals està redefinint la temporada musical. Arraconada la sala de concerts a un paper gairebé subsidiari, la tendència general a tot Espanya, i més encara a Catalunya, és el festival. La sala ja no és el paradigma de música en directe —a Catalunya van perdre un 10% de públic i van programar un 13,5% menys el 2014, segons l’Anuari de la Música 2015—, paper que ara adopta el festival —segons Onebox, empresa de comercialització d’entrades, la seva ocupació va arribar al 90% a Catalunya el 2015—. Amb alguns monstres jugant en altres lligues, amb el Sónar en un terreny electrònic que capitalitza gairebé sense oposició i explicant la seva existència com un repàs anual a les novetats en aquest àmbit, i el Primavera Sound, nascut al voltant de la Sala Apolo i impulsant també el Primavera Club, un festival de sales, caldria preguntar-se: per què el festival guanya la partida? Què comporta la seva proliferació? Són només dues de les preguntes que semblen obligatòries davant els nous temps de la música en directe.

De festivals n’hi ha de tots els tipus, però els que més proliferen són els d’estiu —tota una ciutat artificial per a la música a l’aire lliure, activa durant un breu període de dies i amb activitats en diversos escenaris— i els cicles de concerts, en general també estivals. Xavi Pascual és director de tres festivals a les comarques de Girona (Strenes, Sons del Món i Acústica), i destaca la importància d’aquest últim model: “Els festivals serveixen, entre altres coses, per fer marca de ciutat. La seva proliferació ha provocat que moltes empreses hagin passat de ser proveïdores de serveis a promotores de festivals, tot establint una col·laboració público-privada amb un ajuntament, que abans era organitzador en solitari dels actes musicals”.

“En un festival cal exagerar per a poder destacar”

LUIS HIDALGO

David Carabén es el líder de Mishima, una de las bandas más significativas del pop catalán. Su circuito abarca salas, festivales y fiestas mayores, de manera que su experiencia le faculta para establecer diferencias. “En la sala tienes al público cautivo, y eso favorece que el repertorio ofrezca más atmósferas, dando un recorrido más rico en emociones. Al aire libre el público tiene la libertad de marchar y allí gana la ley del más fuerte, del grupo más llamativo, ruidoso o popular. En un festival has de exagerar tus características más significativas para destacar”.

La sala, según Carabén, también tiene dos filos: “Por un lado sabes que el público no marchará y eso mismo te presiona más para agradarle y que acabe satisfecho”. Como conclusión, Carabén aclara que Mishima tiene hasta tres repertorios diferentes en la misma gira, “depende de si tocamos en festival, en sala con el público en pie o en sala con butacas”. Para Carabén, quien sale ganando con el modelo festival (al menos, de entrada) es el espectador: “Puede hacer záping buscando lo que le satisfaga”, en el bien entendido, siguiendo un simil periodístico, en el que “un festival es como twitter, sólo titulares, mientras que la sala es el reportaje completo”.

Segons Pascual, “el festival és una idea, un concepte que atrau el públic juntament amb els caps de cartell. Aquests són importants, però conceptualitzar bé un festival resulta clau”. Com a exemple aporta l’èxit del barceloní Barcelona Beach Festival, un festival d’EDM “que per competir amb les discoteques que programen el mateix perfil de discjòqueis ha sabut vincular l’electrònica de consum amb la platja. Heus aquí la raó última del seu èxit”, opina Pascual, que afegeix dos conceptes d’importància per explicar l’èxit del model festival: l’esdeveniment i l’experiència.

Centrant-nos en els festivals d’estiu, quines raons mouen el públic a assistir a aquests esdeveniments? Jordi Gratacós va ser l’inventor del BAM barceloní, i per a ell cal mirar a la butxaca: “Avui dia els joves no tenen diners i concentren la despesa en lloc de pagar cada vegada que assisteixen a un concert en sala. I no hem d’oblidar que el nostre país mai s’ha distingit per un consum continuat de música en directe: a Catalunya, un dels llocs d’Espanya de més oferta i consum, un 66% de la seva població no ha assistit a cap concert l’últim any”, apunta. Roger Dedeu, organitzador del SOS 4.0 de Múrcia, abunda en l’atractiu de l’oferta conjunta pròpia dels festivals: “Un festival és una experiència global en la qual no només la música compta. En un festival pots conèixer gent, menjar i beure en un ambient d’exaltació: potser no és la millor manera d’escoltar música, però l’experiència del públic és molt més completa”, suggereix. Anna Cerdà, organitzadora del desaparegut PopArb a Arbúcies, clausurat aquest estiu després d’onze edicions destinades al pop independent en català, postil·la: “Els festivals funcionen per un cúmul de raons entre les quals hi ha la falta de diners del públic, l’ús de les xarxes socials per explicar com de bé que t’ho estàs passant en un o altre festival i que avui en dia ja no ets guai si no vas a algun”.

En gairebé tots els casos, el concepte d’experiència és usat d’una o altra manera pels que raonen sobre l’èxit dels festivals. Però, què es vol significar amb aquesta paraula? Gianni Ginesi, professor d’etnomusicologia a l’Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc), llicenciat en Disciplines de les Arts, de la Música i de l’Espectacle per la Universitat de Bolonya, recorre a la publicitat: “La idea d’experiència té a veure amb una estratègia de màrqueting que es va iniciar als anys noranta: l’anunci de BMW que preguntava si t’agrada conduir no venia les característiques concretes del vehicle, sinó que publicitava l’experiència de conduir, suggerint un món d’imaginació, desig i llibertat; aquesta idea ha arribat a la música i als festivals: la gent decideix anar als festivals perquè prometen un imaginari d’activitats imbatible”. Segons l’opinió de l’expert, el cas més paradigmàtic seria el Primavera Sound: “Ofereix un temps llarg d’estada, molta gent, pertinença a un col·lectiu, llibertat de moviment... És una activitat lligada a una experiència, a intentar viure-la”. A més, es pregunta Gianni: “Quanta gent hi ha capaç de pagar cinc o sis euros per anar a un concert a sala d’una banda que desconeix?”.

Lluís Torrents, president de Assac (Associació de Sales de Concerts de Catalunya) i gerent de la sala Razzmatazz, coincideix en l’anàlisi en emfatitzar: “Un festival s’ha convertit en una experiència única, col·lectiva i irrepetible. Allà es concentren artistes i molt públic amb un cartell del qual molts professionals del sector ni tan sols coneixen el 50% dels grups. S’hi va perquè hi van els amics, és un esdeveniment”. Seguint amb els factors que fan reeixit un festival, Torrents, declarat admirador del Primavera Sound, afegeix el de la ubicació, un argument no purament musical: “El Creamfields va canviar El Ejido per Villaricos i no va funcionar; tampoc ho va fer al Circuit de Jerez, i ja com Dreambeach ha tornat a Villaricos i ara funciona de nou. L’entorn és clau”. Tant és així que el Viva Festival, a Vilanova i la Geltrú, una cita de perfil indie, ven de manera especial el confort, una localització bucòlica i serveis no saturats. La comoditat per sobre de gairebé tot, l’entorn com a definició. Seria el mateix cas del Kutxa Kultur Festibala i del Tibidabo Life Festival, que se celebren en parcs d’atraccions (Igueldo a Sant Sebastià i el parc d’atraccions del Tibidabo a Barcelona).

Però, ¿són els festivals un bon lloc per escoltar música i generar afició amb relació a les sales? Carles Asmarats, promotor que porta a Espanya artistes com Ben Harper, apunta: “A mi m’agraden els festivals, i crec que el que s’ha aconseguit pel Primavera Sound és terrible, però no són el lloc idoni per escoltar música. Vincularia la música com a fet cultural als concerts de sala; els festivals són culturalment una altra cosa2. Tant per a Asmarats com per a Torrents, la diferència entre sala i festival és d’una profunditat tal, que dubten que comparteixin públic: “El públic de festivals i de sales és diferent. El primer no consumeix música en sales, mentre que el segon sí que assisteix a festivals”, diu Asmarats. Torrents afegeix: “Anar a una sala és una experiència purament cultural en què l’oci no té, malgrat el que assegura l’Administració per catalogar-nos l’activitat, un pes important. A les sales vas a veure alguna cosa que t’interessa en ella mateixa, en un espai pensat per a aquesta finalitat i on no passa res més que un concert”. Per Ginesi aquesta diferent consideració entre sala i festival estaria relacionada amb els paràmetres fixats pel romanticisme en el XIX: “D’entrada la música pop rock es considera una música no tan cultural com altres. Com que, a més, no s’assisteix a un festival per raons exclusivament musicals, es considera que es tracta d’una festa, i a la festa no se li atorga el mateix pes cultural que al concert. A partir del romanticisme es va idealitzar la idea del concert, que va començar amb la clàssica però que després es va estendre a totes les músiques, inclòs el pop. No es valora de la mateixa manera un concert en un recinte líric que en una plaça major. Fins i tot es considera que un mateix grup és més culte en sala que en festival; la música és un ideal”. Ginesi afegeix que el manteniment d’aquest ideal vuitcentista té diverses conseqüències: “Quan vas a un concert cal mostrar un respecte que és fins i tot físic, postural. I aquest respecte, segons la idea romàntica, afavoreix la comprensió de la música. La música és com una oració. Això pot funcionar, potser, amb la clàssica, però no amb les altres. Crec que es pot escoltar música i fer altres coses, encara que això no s’accepta ni està ben vist”.

Però, ¿es pot concentrar l’espectador quan els dispositius mòbils s’usen reiteradament al mig del concert? “Bé —respon Ginesi—, a la sala també fas servir el mòbil i parles, i vas al lavabo, i et passes una estona a la barra sol·licitant la consumició...”. A tomb d’això, Torrents comenta que a Razzmatazz es plantegen restringir alguns usos abusius i molestos del mòbil.

Acceptat doncs l’èxit del festival com un model més ben facultat per captar els imprescindibles patrocinis, quines conseqüències pot tenir el seu èxit amb relació a les sales? Carles Asmarats, de la productora Encore Music, ja ho ha percebut: “Jo treballo fonamentalment amb artistes nord-americans, i des del 2008 no he tornat a fer gires internacionals fora del període estival. Abans una banda venia de gira i s’estava tres mesos a Europa, ara tot just hi destinen tres setmanes i només a la primavera i l’estiu, quedant tardor i hivern sense encant”, constata. Anar a festivals, prossegueix, “facilita als artistes obtenir el màxim rendiment en un espai curt de temps, ja que en els festivals els paguen més, tenen més públic i fins i tot poden actuar menys temps. També per això ara els grups pugen abans i baixen més de pressa: abans una banda anava escalant en sales de menys a més grandària fins a arribar a un gran recinte; ara estan en un festival a les primeres de canvi. Ben Harper va trigar diverses gires a omplir locals de gran capacitat. Avui això és impensable”.

Ginesi estableix un altre punt distintiu dels festivals, en aquest cas heretat dels concerts convencionals: “El consum està relacionat amb la possibilitat d’escollir entre multitud de possibilitats de compra. Això té a veure amb l’estratègia de mercat: oferir al consumidor, no ja a l’individu, el públic o l’aficionat, moltes opcions. Quan compres un cotxe hi ha cada vegada més variants d’equipament personalitzat al marge del preu de partida. És una estratègia de mercat del sistema capitalista, que fa creure al consumidor que consumir és un fet actiu, una mostra de responsabilitat. En els festivals hi ha la mateixa estratègia en oferir tantes opcions de compra ". En definitiva, l’escalat de preus d’entrades tant en concerts convencionals com, més recentment, en festivals, permet a l’usuari distingir-se de la massa, a més d’atribuir-li una responsabilitat com a consumidor.

Aquestes possibilitats de decisió s’amplien a tot festival a la selecció dels artistes. Mentre a la sala el fet d’escollir un concert se suposa meditat i planificat, en un festival, on l’oferta és ingent, el fet de seleccionar quines concerts veure es verifica en el mateix festival, atenent a criteris d’allò més variat. Segons Anna Cerdà "anar a festivals és com anar a un spa per a dues, una activitat programada que gaudeixes; per contra, organizártela tu mateixa implica preparació, treball ". S’estaria construint el univers Ikea , on el consumidor va atret per una gran oferta a bon preu on reforça el seu protagonisme amb la il·lusió de ser qui tria. Segons Gianni, aquesta llibertat no és tan clara, "ja que el model festival tendeix a homogeneïtzar el so dels grups per una qüestió purament de proves de so i horaris. Un festival és una factoria ".

La idea de gran superfície està també lligada a la lògica del sistema econòmic, que tendeix a la concentració. O així ho veu Gianni: "Les empreses, que poden captar més patrocini, ofereixen una gran quantitat de producte perquè vingui molt de públic a consumir: com més ofereixes més possibilitats tens per cridar l’atenció del públic. És la lògica del propi sistema ". Conclusió, com indica Cerdà: "La cosa s’ha polaritzat: o festivals molt grans o concerts diminuts, la classe mitjana i els festivals petits s’han anat en orris". Gianni ho remata: "La música no és només el músic, hi ha una indústria al voltant, hi ha agents econòmics que determinen el model. Hi ha molta gent que viu de la música sense ser músic ".

Asmarats suggereix un matís gens menyspreable: "La major part dels festivals estan organitzats per persones que o no eren promotors de gires, en tot cas organitzaven concerts a la seva sala, o directament són empresaris, homes de negocis, no necessàriament promotors musicals". Dedeu ho confirma: "Sí, cal ser empresari perquè cal gestionar moltes variables. El promotor tradicional comença a canviar en els noranta, els que organitzem festivals venim d’entorns empresarials. La mida dels festivals fa que la seva gestió vagi molt més enllà del treball del promotor tradicional ". Sí, la música festivalera ha canviat.