Valor i por

Podria semblar una més de les històries secundàries que s’expliquen els personatges de La sega i que tenen la funció d’anar creant l’atmosfera de valor i por que recorre la novel·la, però no és casual que Martí Domínguez (Madrid, 1966) faci que el capità Maximino Mata, en una de les seves visites al mas del Saüquer, en comptes d’indagar sobre els moviments del maquis i dels seus col·laboradors, narri una anècdota viscuda al Marroc: l’única literatura que circulava en el campament era la pornogràfica, però sota una figuera s’hi solia instal·lar un sergent que llegia novel·les en francès.

A la batalla de Beni-Arús, el soldat lector lluita “d’una manera més brutal que molts soldats meus”, i després de la victòria el felicita perquè la lectura no li ha debilitat l’instint de supervivència ni la bravesa. L’episodi serveix al capità Mata per exemplificar que a la guerra tothom retrocedeix als seus orígens, a la bèstia que tothom porta a dins, i que contra ella la cultura no hi té cap poder, però el fet que el sergent es digui Barea i que tingui “inquietuds literàries” estimula la memòria del lector i fa que recordi que aquesta peripècia ja l’havia llegit al segon volum de La forja de un rebelde, l’autobiografia en forma novel·lada sobre la rebel·lió social i la discòrdia civil escrita per Arturo Barea el 1951. No podia ser d’altra manera: a les seves novel·les Domínguez informa sempre sobre el propòsit i l’abast de la composició de les seves ficcions, i en aquest detall menor s’hi xifra l’explicació conscient del seu objectiu: com el seu model, La sega és una novel·la d’aprenentatge, i també una crònica de la ruralia del Maestrat durant les rebel·lions i les discòrdies de la immediata postguerra.

A La sega, Domínguez deixa enrere els exercicis de novel·lar els moments cabdals de les biografies de les grans personalitats de la Il·lustració —el comte de Buffon, Goethe i Voltaire—, i se centra en les tragèdies familiars que viu el fill d’uns masovers a causa de les confrontacions inacabables entre els guerrillers del maquis i la Guàrdia Civil. Narrada en primera persona, el protagonista explica de quina manera entra en conflicte amb les crues realitats de la vida a partir de l’assassinat del seu pare; com va creixent sota les múltiples experiències de la vida a la muntanya, orquestrada sobretot al voltant de dos eixos que es van alternant com una obsessió (les visites perilloses dels guerrillers per proveir-se d’abastaments i les visites encara més perilloses de la Guàrdia Civil per descobrir pistes que els indiquin on paren); com es troba a si mateix i s’identifica amb la seva funció en el món gràcies a les lliçons de ciències naturals que rep d’un mestre d’escola represaliat per les seves idees republicanes —“Des d’aquell dia vaig veure el Pic d’una manera distinta, no com una massa geològica esquerpa i estèril, de garrotxes inaccessibles o de mala petja, sinó com una individualitat única i singular, de la qual podíem sentir-nos orgullosos”—; de quina manera, en fi, el drama esclata de la pitjor manera possible i les circumstàncies abruptes li neguen les expectatives creades segons la trajectòria seguida fins aleshores.

A ‘La sega’, Martí Domínguez crea petites joies verbals de plasticitat enlluernadora

Al cap i a la fi, Domínguez narra una vegada més, a la seva manera, les etapes clàssiques d’un relat de formació, els somnis i les inquietuds d’un nen que esdevé de cop i volta adolescent i que canvia el lluminós paradís de la infantesa —a pesar de l’odi, la crueltat, les delacions, les tortures i els assassinats, dels sentiments primaris— per començar a la força una nova vida en un altre lloc on “tota menció al mas era rebuda amb mirades de reprovació, i amb el desig de canviar ràpidament de tema”: recordar la tragèdia i escriure-la és la forma que té el protagonista de culminar l’aprenentatge viscut aleshores.

Més enllà de les batudes de la Guàrdia Civil i dels saquejos dels guerrillers, de l’abjecció i el dolor ocasionat per les dues bandes, a La sega Domínguez narra minuciosament l’esdevenir-se del temps a la vida a la muntanya, però l’existència dura i miserable dels seus habitants i la seva lluita feroç per sobreviure adquireix un to de bellesa commovedora gràcies als recursos descriptius usats i creadors d’unes petites joies verbals d’una plasticitat enlluernadora.