Negocis després de la bombolla

Defora fa fresca i el carrer és estret i car. La vida és darrere els vidres on una gent xerra en veu baixa. A l’escenari clos flota l’olor tèbia d’ensaïmada i la xocolata fosa. El gelat fa gola. El local és un clàssic, un lloc distret per a turistes i nadius, habituals. De cop es veu un joc sense cartes que es mou allà. Se sent: “és sòl industrial”.

Una parella de mascles de mitjana edat xerra, es passa informació. Biel, de pèl quasi blanc i la pell bruna i l’altre, Jesús, de cabell negre humit per enrere i galtetes rosades. El primer té la veu greu esquinçada de poder i l’altre sembla que resa, li va millor xerrar en castellà i encara no s’ha acostumat a no comandar.

Mig ajupits a la taula de marbre no passen el temps, ni berenen, potser passen comptes de què podria ser. Negocis. Tenen el que convé per fer les barrines, informació i experiència, coneixença d’on hi ha l’or dels solars i la demanda. Tot i que ara són difícils i els crèdits impossibles, segurament.

Un interlocutor i altre són gent avesada als moviments de sòl, llicències, socis, empreses, promocions, requalificacions. Tenen biografia pública, mercantil i hemeroteca de declaracions per embafar. Jesús, el més jove, encara no té 50 anys, ha gaudit del poder fins fa no res (120 dies) era la primera autoritat d'Urbanisme de Palma. Des de l’altra banda, Biel a la frontera dels seixanta, duu més benzina i soles cremades, ha estat a dalt, cap i veu de la patronal immobiliària i gestor dels seus negocis.

Biel, durant anys, féu expressiva i hàbil la veu als debats oberts sobre els temes del sòl i el territori –polemitzava amb ecologistes i l’Administració– emperò va veure passar per ull, enfonsar-se el sector i els seus afers. Ha estat en immersió davall l’aigua. L’esclafit de la bombolla immobiliària –que negà–, ha tapat i derrotat el seu món. Les caixes d’estalvis engreixaven els vertígens del totxo i els crèdits. També han estat assolades.

Jesús, té la careta rodona de galà clàssic, expolític, és la seva memòria, té al cap el pla general i els seus forats. No debades, ell i el seu alcalde Mateo han botit de la llista i del poder per haver intentat mudar-lo, fer les retxes i colors nous dels cromos del mapa de solars sense abans passar consultes i nihil obstat al dinosaure que mana al partit.

Biel, de pèl blanquinós, ‘l’empresari’ en tot cas feia tres dècades que enregistrava a les ninetes dels ulls els cap-de-cantons, solars, redones i espais verges on posar pisos i fer-hi rajar bitllets. Ell i desenes. Aquesta activitat ha caigut, quedà segellada, amb molts de pisos sense vendre, sense mercat. L’excaixa Sa Nostra ha digerit malament molt del paper banyat i habitatges sense vendre. “Hem d’ajudar els nostres amics”, deia la direcció. Mai més ben dit, amistat i família.

A dues passen d'on ells dos xerren, Biel i Jesús, a Palma, bela buida una barriada fantasma de cases noves, senceres, feta sobre les runes d’una trama urbana medieval de finques velles i de gent humil, hereus dels artesans, menestrals de la ciutat.

Era part “des brut”, el barri xinès, el cor medieval no ‘noble’. Ara en diuen sa Gerreria, altrament és una part nova frustrada de la vella Palma, 30.000 metres quadrats d’un forat creat assolant la història urbana per fer un pàrquing i 600 habitatges i botigues gairebé sense ningú.

Biel gestionà aquesta macrooperació palmesana a mitges amb un sant home, un beat, en Miquel, que als 80 va quedar sense quasi res, xuclat i tombat per la ventada del seu terbolí i l’expansió constructora –autopistes, hospitals, metro, restauracions, parcs–. Gaudia de l’amistat dels polítics i predicava l’ètica. Passà una nit a comissaria i està imputat per una de les adjudicacions.

El currículum del Miquel lliga el Biel i Jesús, el tercer home, que no hi és, explica el possible vincle dels dos negociants de la taula de marbre. Jesús, polític perdedor i misser és mau mau, cap dels cursillistas de Cristiandad, els de colores, i de la Fundació d’Eduardo Bonnín Aguiló, que presidia el promotor i constructor devot Miquel, exsoci gros del Biel. Allà, per ventura, al berenar matiner sense teca, ni forqueta, es tractava, potser, de fe i coses terrenals, de ressuscitar negocis.