Brussel·les multa grans empreses per avantatges fiscals excessius

La Comissió Europea ja té a punt el primer càstig a grans empreses per haver-se beneficiat d'un esquema fiscal considerat abusiu. L'autoritat de Competència anunciarà demà dimecres multes a Starbucks a Holanda i Fiat a Luxemburg per haver-se estalviat factures milionàries d'impostos a la UE gràcies al vestit a mida que li van proporcionar els governs d'aquells països, segons una informació avançada pel diari britànic Financial Times i que confirmen a EL PAÍS fonts comunitàries.

La sanció a aquestes dues empreses constitueix la primera fase d'un procés que implica més companyies. A més de Starbucks i Fiat, Brussel·les investiga formalment Apple i Amazon a Irlanda, així com tot l'entramat fiscal per a grans empreses a Bèlgica. I més enllà d'aquestes investigacions formals, la comissària de Competència, Margrethe Vestager, ha demanat dades addicionals a un bon nombre de països –entre els quals hi ha Espanya– per determinar si els generosos marcs fiscals que ofereixen a les seves companyies (tax rulings, per la seva denominació anglesa) resulten selectius i, per tant, violen la lliure competència.

Encara que no se sap del cert quina és la magnitud de les multes que imposarà demà la Comissió –el diari britànic parla de menys de 30 milions d'euros en el cas de la nord-americana Starbucks i de més penalització a la branca financera de Fiat a Europa—, la decisió busca establir un precedent per dissuadir governs i grans companyies d'acordar aquests tax rulings més que no pas asfixiar amb la sanció.

Conscient de l'impacte d'aquestes mesures als Estats que van donar via lliure als vestits fiscals a mida, Vestager ha mantingut contactes amb els governs afectats. La setmana passada es va reunir amb el ministre d'Economia d'Holanda (país que ha permès a Starbucks tributar al mínim) i president de l'Eurogrup, Jeroen Dijsselbloem, segons ha pogut saber aquest diari. Les fonts consultades revelen també pressions dels Estats Units, país del qual provenen moltes de les multinacionals beneficiàries d'aquests esquemes.

Malgrat que l'Executiu comunitari ja seguia la pista a algunes d'aquestes pràctiques, va ser la revelació periodística Luxleaks que va revelar centenars d'acords fiscals amb avantatges oferts per Luxemburg perquè les companyies fixessin la seva seu fiscal al país a canvi de reduir gairebé del tot la seva factura fiscal, la que va oferir el gruix del material a Brussel·les. La possibilitat que tenen les societats de fer tota mena de transferències entre filials els permet eliminar o reduir al mínim la tributació als territoris de més gravàmens per pagar impostos en països amb fiscalitat més avantatjosa. Com a resultat d'aquestes pràctiques, gairebé tots els països s'han llançat a una competència fiscal consistent a oferir a les companyies un pagament d'impostos molt reduït perquè almenys es quedin al país i les arques públiques es beneficiïn mínimament de la seva activitat.

Brussel·les considera que en principi els acords fiscals amb empreses no són necessàriament il·legals. Només ho són si resulten selectius perquè llavors impedeixen a altres companyies competir en igualtat de condicions. La línia que separa les dues pràctiques és, en tot cas, molt fina, ja que la majoria de tax rulings són, per definició, selectius perquè s'apliquen a unes empreses i no a unes altres.

Les conseqüències de multar les companyies resulten, a més, paradoxals. Perquè els Estats freguen la legalitat –o la transgredeixen, com en aquests dos casos– en permetre a les companyies una càrrega tributària excessivament baixa, però, fet i fet, són ells els qui cobren la sanció que se'ls imposa a les empreses beneficiàries d'aquests esquemes. Així que no arrisquen res en promoure acords que vulneren les regles de la competència.