Pujar a l’helicòpter

Fins avui l'última institució democràtica en la qual es va congregar una munió de gent a Catalunya va ser el Parlament el 2011: el president Artur Mas va haver d'entrar-hi en helicòpter. Una altra munió s'ha congregat aquest matí davant d'una institució, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya: el president Artur Mas hi ha entrat aclamat.

En aquests quatre anys han passat algunes coses. La més important és que Mas ha baixat de l'helicòpter i ha pujat als jutges. La segona és que a Mas el 2011 no el deixaven entrar a governar i el 2015 l'animen a deixar de fer-ho. La tercera és que la gentada del 2011 era d'esquerres i indignada sense noms propis; en la del 2015 han aparegut 400 alcaldes. No és la indignació per la desigualtat, l'atur i la corrupció; és la indignació que sobrevé quan es vol canviar la bandera del despatx. I va guanyant.

Ha passat alguna cosa més durant aquest temps: Artur Mas necessita molts dels que li van impedir entrar al Parlament per seguir al Parlament. Necessita pactar amb un partit antisistema per apuntalar el seu propi sistema, amb un partit antieuropeista per convèncer Europa que el seu Govern és seriós i amb un partit anticapitalista per tranquil·litzar els mercats. Com que aquest partit no es creu l'independentisme de Mas i no té cap necessitat d'apaivagar ningú, ni més compromís amb la llei que el que es dicti cadascú quan es lleva, li exigeix la ruptura unilateral amb Espanya i la constitució del primer Parlament no autonòmic.

La perversa lògica catalana dels últims quatre anys ensenya que el problema de Mas no és declarar com a imputat davant d'un jutge, sinó sortir-ne sense càrrecs.