_
_
_
_
_

“Ni maleït ni estrany, sóc tendre”

L'artista de Salt Adrià Puntí trenca el seu silenci i publica dos discos i un llibre

El músic i cantant Adrià Puntí.
El músic i cantant Adrià Puntí.albert garcia

Adrià Puntí ha tret un nou disc, el primer des de fa dotze anys, “tot i que jo no he tornat, he seguit fent coses entre bastidors, fora de la vista dels altres”, puntualitza. És fàcil de creure, ja que en realitat ha editat dos discos, un de convencional, La clau de girar el taller, i un altre que acompanya un llibre, Enclusa i un cop de mall, que ofereix lletres de cançó, poemes, dibuixos i fotografies. Incontinència creativa? “No, és la meva manera de treballar, crec que tot s'entén millor així i tot ha quadrat perquè al final aquest petit miracle de dos discos i un llibre s'hagi pogut editar. No tinc por del fracàs, ja és un èxit tenir-lo entre les mans, però espero que tot sigui ben rebut perquè en aquest projecte no només hi ha molta feina meva, sóc un treballador compulsiu, sinó de moltes altres persones”, explica Puntí visiblement satisfet. Dissabte presenta oficialment la seva nova obra a Girona, al festival Temporada Alta.

Abans de res, Puntí desmenteix tòpics que, de fet, li rellisquen: “Ni sóc maleït, ni sóc histriònic, ni sóc estrany. Dic el que penso, això sí, però res més. Em considero tendre i un tros de pa. La meva àvia devia tenir raó quan deia que era el més afectuós de tots i alhora el més esquerp”. Que és tendre ja es percep escoltant per primer cop els seus dos discos, especialment La clau de girar el taller, ple de ritmes a mig temps, “un tipus de cançó que m'agrada molt”, alguna balada delicadíssima i una àmplia paleta de sons. “És veritat”, assenteix Puntí, “hi ha una mica de tot, però crec que les meves cançons segueixen sent distingibles”. És cert, com també ho és que les noves es veuen com la continuïtat natural dels seus treballs precedents. “Sí, podria haver sortit fa cinc anys o d'aquí a sis, hi ha temes, com el que dóna títol al CD, que vaig compondre el 2003, i deu ser tan bo que aquí està, com si fos recent”, apunta. Quan arrufa el nas és quan se li suggereix que no és un disc tan rocker com ell afirma: “Sóc un cantautor, però el rock em va commocionar. No em refereixo només al rock com a estructura de cançó, sinó com a actitud vital. Pel que ens expliquen, Mozart era un rocker”.

Que per llegir les lletres del CD calgui comprar el llibre amb un altre CD inclòs és per Adrià una manera d'ampliar la comprensió del públic: “En el meu últim disc ja no vaig incloure les lletres, i crec que la manera com he presentat aquests en millora la comprensió”. Però no compons imatges verbals sense un sentit específic? “Sí i no, perquè hi ha cançons amb un sentit molt clar. Per exemple, a L’amor i l’humor, una peça que em va costar molt, hi ha dos personatges, un d'adolescent i un de madur, vivint l'amor en una cançó que va creixent però que no arriba mai a l'orgasme, sempre es manté retinguda, sense explotar. Només ho fa en directe”. La diferència entre poema i lletra de cançó Puntí la té ben clara: “Els poemes em surten gairebé com a escriptura automàtica, sense pensar, mentre que les cançons tenen més regles, la mètrica, els accents. En una cançó cal treure la llima i polir les rebaves... és més complicat”.

Del que presumeix el recentment nomenat fill predilecte de Salt, el seu lloc de naixement, és de ser ordenat. “Ho sóc i molt, tot i que la gent no ho vegi. I amb el temps els meus col·laboradors solen acabar entenent les meves decisions perquè tot el que faig respon a una lògica, a una raó de ser, a un ordre. D'això, la veritat, em sento orgullós”. Al CD que inclou el llibre hi ha un tema en castellà. “Els idiomes són eines, i no penso renunciar a cap”, respon Puntí gairebé sense fer cap pregunta. “El català té l'avantatge dels monosíl·labs, però el castellà em surt molt fluid, sense pegues. Escrivint potser em resulta més fàcil”. I, ja per anar acabant, quines són les seves cançons preferides? Esbrina i La rialla del meu cor, respon abans de fer, ell, l'última pregunta “res de política? Que estrany. Bé, aquí va una resposta: motius sense judici, judici sense motius”. Tot un geni, qui es defineix com a “optimista escèptic”.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_