Nou d’Octubre: Construir ‘màtria’

És Nou d'Octubre, la festa de les valencianes i els valencians. Confesso que això de celebrar l'autogovern, el dia en què ens identifiquem com a dones i homes que compartim una identitat i espai comuns, coincidint amb el dia de la conquesta d'un rei, sempre m'ha generat sentiments ambivalents. No obstant això, crec que aquest fet passa a un segon pla quan ho contextualitzem en l'ara. Arribem a aquest 9 d'octubre després d'un canvi polític que ha suposat un terratrèmol en el panorama polític global. Un canvi polític en què les valencianes i els valencians hem decidit que no volem seguir sent espectadors de la vida d'uns altres, sinó protagonistes de la nostra.

Això atorga un simbolisme especial a aquest 9 d'octubre, i la seva celebració es converteix en un acte alegre d'emancipació. El nou govern, fruit de l'Acord del Botànic, ha canviat de soca-rel les prioritats polítiques al nostre territori. On abans se saquejava, ara s'aposta per les polítiques socials: per una sanitat universal, una educació inclusiva, una justícia que no depengui de la butxaca de cadascú i uns serveis socials sense exclusions. En definitiva, emprenem un viatge cap a una societat en la qual, davant de l'antic model "que cadascú tingui el seu lloc", volem construir nous paradigmes en els quals "tots els llocs siguin per a totes les persones". Un objectiu ambiciós, sí, però necessari si volem avançar col·lectivament i si volem que la nostra democràcia avanci al ritme que la gent demana.

En aquest viatge ens hem trobat amb grans i entusiastes complicitats, però també amb alguna dificultat, sobretot el llegat de l'antic govern del PP, que va privatitzar il·lusions, va gestionar malversacions i va sembrar amb sal les polítiques públiques en un intent d'assegurar-se que qualsevol canvi polític es trobés amb les suficients traves normatives, financeres i organitzatives per generar el desànim.

Per això, aquest 9 d'octubre ha de ser un dia de reivindicació en el qual les valencianes i els valencians ens plantem i diguem col·lectivament: Ja està bé! Que no ens van parir per ser un poble de segona, que els nostres fills i filles tenen els mateixos drets que els de les altres comunitats. Que no volem ser més que ningú però tampoc menys.

La injustícia que suposa un sistema de finançament que no atén les necessitats dels ciutadans i ciutadanes rau sobretot en el fet que impossibilita la vida digna i la garantia de drets que les nostres lleis més altes, com la Constitució o l'Estatut d'Autonomia consagren. Això, ni més ni menys, és el que està en joc. Que les polítiques públiques garanteixin els drets inherents a la dignitat humana o no. I això, al meu parer, és construir pàtria.

Confesso que tampoc em sento gaire còmoda amb la paraula pàtria. Massa connotacions. Massa desfilades de color caqui. Massa conquesta. Massa etnocentrisme. Massa banderes agitades. M'agrada més la paraula màtria, tot i que no existeixi. M'identifica amb la terra i la societat que volem construir. Una terra maternal, acollidora i protectora en la qual qualsevol persona, independentment del color de la pell, la llengua que parli o la religió que professi, sigui valenciana. Una terra de braços oberts on a qualsevol persona refugiada que hi posi per primera vegada els peus –si per fi arriben vaixells d'esperança–, la fem sentir com a casa, la fem sentir valenciana.

Una terra que sigui rellevant a Espanya pel seu dinamisme i obertura i no per just dret de conquesta. Una terra en la qual ningú es miri de dalt a baix, ni de baix a dalt perquè tots ens mirem als ulls. Potser, només potser, això és ser patriota. O el que jo entenc per ser patriota: construir màtria, un lloc en què la gent sigui feliç, encara que, com diria el poeta Benedetti, no tingui permís.