“Aquí t’ensenyen a disparar com t’ensenyen a anar amb bici”

Centenars de veïns de Roseburg, un petit poble d'Oregon, es van trobar en un parc municipal en senyal de dol la nit d'un dels dies que marcaran aquesta comunitat. Dijous al matí, un home identificat com Chris Harper, de 26 anys, va obrir foc contra les aules de l'Umpqua Community College, un campus de formació professional. Van morir nou persones entre escenes d'horror. Enmig d'un mar d'espelmes enceses, un home anomenat John Blackwood va agafar el micròfon i va dir: “Sóc professor de l'UCC. Això no ens marcarà. Aquesta gent no ens intimidarà. Nosaltres ens plantem davant d'aquest tipus de gent. El dilluns tornarem a classe, disposats a aprendre”.

Passaven pocs minuts de les 10.30 del matí quan a l'ordinador del professor Blackwell va aparèixer un avís de correu electrònic. Deia: Tiroteig al campus, bloqueig de seguretat, això no és un simulacre. A continuació, va tancar les portes de l'aula on parlava d'informàtica aquell matí per a uns 50 estudiants i va abaixar les persianes. Així van estar tres hores, relatava Blackwell a EL PAÍS durant la vetlla de la nit. La seva pròpia filla és estudiant al campus. Els mòbils dels estudiants van començar a sonar. Tothom cridava a tothom i enviava textos. Un estudiant va relatar que a estones era difícil trobar connexió.

Finalment, van sentir la policia al passadís. Feia només una setmana que havien repassat el que calia fer en una situació així, “encara que mai penses que passi en un lloc com aquest”, per la qual cosa se sabien el procediment. Es van posar tots al centre de l'aula amb les mans amunt. La policia va tirar la porta a terra i els va escorcollar d'un en un. “Els vam donar les gràcies diverses vegades per la seva bona feina”, deia Blackwell. Als centres educatius dels EUA tenir memoritzat un protocol de tiroteig és tan normal com saber la ruta d'evacuació d'incendis.

En un cercle de noies amb espelmes a la mà, Kristen Sterner plorava sobre l'espatlla de la seva amiga Clarissa Welding. Eren al campus el matí del tiroteig i no saben res d'una amiga seva, el nom de la qual ja és a les xarxes socials. Tenen 18 anys i van créixer a Roseburg. Asseguren que “aquesta és una comunitat on la gent té les cases obertes, els cotxes oberts i la gent entra a casa teva, aquest tipus de comunitat”. Estan horroritzades amb les informacions que asseguren que el suposat assassí va avisar dels seus plans en un fòrum d'Internet i hi va haver gent que el va animar. No s'imaginaven que alguna cosa així podria succeir en les seves vides. “Una vegada hi va haver un tiroteig a l'institut”, diu una. “Sí, és veritat, però aquest es va suïcidar”, contesta una altra.

Mentre parlen, des de l'escenari improvisat al parc Stewart de Rosenburg es llegeix una pregària i després tots resen un parenostre. Aquesta és una comunitat majoritàriament republicana, blanca i cristiana, expliquen els veïns. Roseburg és un d'aquells pobles americans on se sorprenen que a algú el sorprengui la facilitat amb què es pot adquirir una arma. “Aquesta comunitat és molt pro armes. Aquí pots entrar en un supermercat Wal-Mart a comprar una arma sense problemes”, explicava l'estudiant de l'UCC Ryan Gomez. Ell mateix, amb 18 anys, té “diverses armes”. “És una cosa normal. És la forma com t'eduques. Creixes amb això. Aquí t'ensenyen de petit a disparar a coses com t'ensenyen a anar amb bici”. La seva família és d'Oxnard, Califòrnia, però els seus pares es van mudar a Roseburg “perquè era un lloc més segur”. Pensa, com molts, que no fa falta control sobre les armes, sinó centres de malalts mentals, que no n'hi ha “perquè no hi ha pressupost”.

Aquest poble de 21.000 habitants, el 90% blancs, s'aixeca aquest dijous amb preguntes com el mòbil de l'assassí i les identitats de les víctimes, encara sense confirmar i que en la nit de dijous eren el centre dels rumors entre els veïns. Però ningú sembla preguntar-se res sobre les armes. Jodie Jodyitckowitc va néixer a Roseburg i ha viscut aquí gairebé tota la seva vida. Dijous a la nit va anar a la vetlla amb els seus tres fills. “Els dic que visquin cada dia de la seva vida com si fos l'últim. Mai se sap”.