“En el circ, com en la política, el secret és l’equilibri”

El professor Karoli, el sorprenent Home Roda, passa gairebé desapercebut a la cafeteria de Laie. És cert que no apareix muntat en cap dels seus estranys vehicles, com ara el seu monocicle amb cames, ni caracteritzat com sol fer-ho. Però aviat extreu de la seva baquetejada maleta dues minibicicletes, sorprenentment petites, lil·liputenques. El faig seure en una taula abans que munti un número i demano uns cafès, no sigui que proposi beure del seu famós Elixir de la Vida. Karoli és en el món Ramón Muñoz (Barcelona, 1958), un artista de circ amb més de 30 anys de professió a l’esquena, testimoni privilegiat dels canvis en el sector, figura clau en el desenvolupament i normalització del gènere a Catalunya (va ser president de l’Associació Catalana de Circ i vocal de la junta de l’Associació de Professionals de Circ a Catalunya), i que ha guanyat ara el premi de votació popular dels prestigiosos guardons circenses que concedeix la revista Zirkòlika.

Pregunta. “Monociclista i excèntric”, diu la seva targeta de visita. Excèntric?

Resposta. És el que fa coses que els altres no fan. O les fa com no es fan o com no s’haurien de fer.

“Més d’un cop, fent

P. Em demana el cos dir que és una bona definició de polític. Però suposo que es tracta d’un pallasso.

R. No exactament, encara que no ets lluny. És veritat que avui dia hi ha tants excèntrics al món que la denominació gairebé ha perdut el seu valor.

P. Com s’arriba al circ?

R. En el meu cas treballava a la publicitat, l’empresa va fer fallida, em van donar la liquidació, em vaig comprar una camioneta Volkswagen i em vaig fer titellaire. Vaig entrar en un grup de teatre de carrer i aquí va començar la meva carrera pròpiament dita. Era el final de la dictadura. Vam canviar els elements populars típics de la cercavila, els capgrossos i gegants per objectes i tècniques de circ, i jo vaig optar pel monocicle, que es va convertir en la meva passió. És un vehicle molt dinàmic i personal. Amb ell, i durant 18 anys amb Boni de parella, he recorregut mig món, he estat a la Xina, al Japó. No pots imaginar la passió que desperta aquest aparell.

P. Sembla difícil de fer anar. Quin és el secret?

R. Com en la majoria de les arts del circ, com en la política, com en gairebé tot a la vida, el secret és l’equilibri. El selló i la tija de tub de sota han de formar una línia amb la columna fins a dalt.

P. Passeja en monocicle pel carril bici? Ha de ser cosa de veure.

R. A vegades. La gent se sorprèn. S’hi interessen. T’animen, riuen. El monocicle seria un fervor com a optativa a l’escola.

P. Deu tenir el seu perill.

R. El normal. Al circ la gent té accidents, però tot se soluciona amb perseverança. Caus i et tornes a aixecar. Tinc una hèrnia. Però el cos aguanta. Som més animals que la resta de la gent, més elàstics, potser.

P. Qui és Karoli, el personatge amb el qual fa carrera en solitari des del 2001?

R. Sóc jo mateix. Amb una mica més de descaradura, impertinent i un punt groller. I amb un costat meravellós. En aquest ofici has de sorprendre.

P. Jo vaig fer algun temps teatre de carrer, a final dels setanta, i ho trobava molt dur. Un cop uns nens em van arrencar la màscara i el vestit de sargantana que portava; em va salvar l’aparició de Montse Guallar, que era al mateix grup i, lògicament, els va interessar més...

R. Era una època molt estimulant, però et passaven coses. Més d’una vegada, actuant en pobles, la Guàrdia Civil ens va dur a la caserna: no entenien el que fèiem, ni tan sols si els esmentàvem Bread and Puppet. Picatrons, el nostre grup, va ser molt important com a nucli artístic. En aquesta època anàvem per davant de França i a Espanya no hi havia res de semblant. Molta gent va sortir d’allà. La Vella Dixiland, per exemple, que era la banda del grup. Els Poltrona, el Circ Perillós... A mi després em va marcar decisivament acabar-me de formar amb Rogelio Rivel, el germà de Charlie Rivel. L’amistat amb ell, i el seu magisteri, van ser molt importants. És dels pocs de la vella guàrdia que han sabut ensenyar.

P. Vostè valora molt especialment el teatre de carrer.

R. És un art molt maltractat, però és vital per a l’educació de la ciutadania, i per donar vida als espais urbans. És molt democràtic, un gran dinamitzador de carrers i places. Amb l’emigració té un paper integrador molt important.

P. Quina ha estat l’experiència més forta que ha tingut en tots aquests anys de carrer?

R. A Palestina vaig actuar davant dones amb vel i homes amb metralletes. Als països musulmans he tingut algun problema per al número de striptease. Per sort tinc diferents calçotets, més o menys agosarats, segons el públic.

P. Com ha canviat el circ en aquests 30 anys?

R. El circ sempre s’està transformant, d’acord amb el que la societat vol. El circ és el que el públic vol. Ara preval el rebuig al circ amb animals i això marca.

P. Com veu el pas del circ tradicional al nou circ?

R. És complicat. Però s’està produint. Hi ha artistes que ja ni es vesteixen diferent per fer circ. Ho fan sense maquillatge ni lluentons. El problema és la pèrdua que ha produït la crisi, que ha precaritzat encara més el sector i desbaratat moltes bones iniciatives, sobretot de l’àmbit pedagògic. Hem lluitat molt en aquest país per crear escola.

P. Com s’observa l’actual embolic polític des del circ?

R. És com un circ, precisament. Hi ha una gran teatralització de la política. Deixa’m afegir que tota aquesta crisi l’hem patit especialment en el circ. L’artista és el primer que pateix les crisis, i més el de circ i el de teatre de carrer.

P. Imagina la vellesa al circ?

R. Home, com més gran, més admiració reps. L’aplaudiment et manté. És el millor. I si et donen un premi, ja és massa.

P. Què li ha donat el circ?

R. Satisfacció? No sé. En realitat no sé fer una altra cosa. Visc del monocicle, mare meva!