El referèndum que vindrà

Em sembla que Mariano Rajoy va infravalorar el paper d'Artur Mas en l'actual conjuntura política catalana. Va començar a fer-ho quan el president de la Generalitat, uns dies després de l'11 de setembre del 2012, amb un milió de persones al carrer, es va traslladar fins a Madrid per demanar-li negociar un pacte fiscal. El president del Govern espanyol va rebutjar la sol·licitud excusant-se en la crisi econòmica. “En parlarem un altre dia”, sembla que li va contestar. Tot i que en el fons es tractés de la clàssica falta d'autoritat i convicció davant dels seus barons territorials. (El mateix que li hauria passat sens dubte també a qualsevol dirigent socialista en el seu lloc.)

Durant la tornada a Barcelona, el president de la Generalitat va començar a pressentir el nou horitzó que se li presentava. Rajoy deixava via lliure per ampliar la base social de l'independentisme. De les zones suburbials de l'independentisme es va passar, en pocs anys, a territoris més prestigiosos i transversals. Va ser llavors quan Artur Mas va decidir institucionalitzar l'independentisme. Fer-ho probable en l'imaginari de dos milions de catalans, injectar-ho fins a avorrir en els seus mitjans de comunicació públics i difondre-ho fins i tot a l'estranger.

Què hauria passat si Rajoy hagués acceptat estudiar aquella sol·licitud fiscal? Hauria desarmat Mas en el seu flanc més versemblant i realista, la pela. Llavors ni tan sols se li demanava al cap del Govern espanyol que blindés competències (llengua, educació i cultura). Com a màxim, alguna clàusula addicional a la Constitució que reflectís una nova relació fiscal entre Catalunya i la resta d'Espanya. Però Rajoy va preferir una altra vegada enviar missatges tranquil·litzadors als seus votants i als seus caps regionals abans que fer-ho a Catalunya.

Al final va passar el que havia de passar. I avui som on som. Amb una Catalunya dividida en dues meitats. Dividida democràticament, però dividida. I crec que arribats a aquest punt i amb gairebé el 50% dels vots i una majoria d'escons independentistes al Parlament, no té cap altra opció, qui es converteixi en el proper president del Govern espanyol (i aquí es veurà l'altesa de mires de l'esquerra íntegrament), que acordar un referèndum vinculant. I fer-ho amb una pregunta clara (sí o no).

Ningú pot negar que l'independentisme mai havia tingut més del 20%. Ni abans del rebuig de l'Estatut del 2006 per part del Tribunal Constitucional el 2010, ni uns minuts abans del rebuig del pacte fiscal. Mariano Rajoy té una gran responsabilitat en tots aquests desgavells tàctics i estratègics del partit que dirigeix. Aquest dilluns també el líder de Podem ha acceptat aquest referèndum a Catalunya. Jo no votaria sí. Però això ho vull decidir jo. En política cal equivocar-se. El que no s'ha de fer és no arriscar per por de perdre la poltrona i la dels teus ajudants.