Desgavell a la catalana

El que és sorprenent és que més catalans no hagin votat a favor de la independència. El 50 per cent i poc que no va donar el vot als partits independentistes en les eleccions parlamentàries de diumenge ha demostrat una paciència encomiable tenint en compte la sordesa de Madrid i, en particular, del partit del Govern espanyol.

Esclar, hi ajuda que la coalició pel sí fa pensar de vegades en una aliança entre els Borgia i els universitaris esbojarrats de la pel·lícula Animal House, coneguda en castellà com Desmadre a la americana. Però per això no hem de menysprear la calma i racionalitat –o seny, com dirien en català– dels que van evitar sucumbir a la temptació d’enviar la resta d’Espanya a pastar fang. Deuen haver fet els seus càlculs econòmics, deuen haver tingut temor pel que és desconegut però també deuen haver entès que trencar amb Espanya és per sempre mentre que la permanència del Partit Popular de Mariano Rajoy al govern és només temporal.

Si jo fos català m'hauria costat actuar amb tanta pausa. Admiro els amics catalans que ho han fet. Entenc els que no.

He viscut 15 dels últims 17 anys a Catalunya. Quan hi vaig arribar el 1998 el moviment secessionista semblava reduir-se a tres senyors grans asseguts en una taula a la Rambla de Barcelona amb una bandera catalana independentista –l'estelada– com a estovalles. No se'ls feia gaire cas. Se'ls en va començar a fer després de la crisi econòmica del 2008, que al seu torn va destapar una crisi de legitimitat moral; van agafar embranzida el 2010 amb la sentència del Tribunal Constitucional d’Espanya contra l'Estatut d'Autonomia catalana, i l'11 de setembre del 2012 van sortir un milió de persones als carrers de Barcelona a demanar la independència.

Quina va ser la resposta del PP? Escoltar el que aquest sector de la societat catalana deia? Pensar en la majoria significativa de catalans que encara no compartia el desig d’abandonar Espanya? Dialogar? Mostrar respecte? En resum, fer política? No. El partit del Govern espanyol va fomentar –i es va fer ressò de– la rabiosa indignació de la multitud espanyola. Rajoy i els seus col·legues no van dir “maleïts catalans, que se’n vagin a la merda”, però van traslladar perfectament el missatge, rebut ben claret a Catalunya, que això era el que pensaven. La supèrbia ha caracteritzat les paraules, les accions i les inaccions del PP des del 2012 (o des d'abans, en temps d’Aznar, si som honestos) fins a l’actualitat. Rajoy es queda quiet com una mòmia però els seus ulls expressen desdeny.

Els bons amics que he fet a Catalunya han estat, en la seva majoria, antinacionalistes. Més que ofendre'm, el nacionalisme m'avorreix. Però he notat canvis des del 2012. Amics que abans havien considerat que el projecte de la independència catalana era un disbarat van començar a dir que entenien per què hi havia gent que hi donava suport. D’altres, d’entre els quals, empresaris que sabien que els perjudicaria econòmicament si Catalunya deixava Espanya, em van dir que estaven cada dia més farts del tracte que rebien del Govern espanyol i que era igual si hi perdien diners, havia arribat l'hora, per una qüestió elemental de dignitat, d'optar per la independència.

Però el menyspreu del PP cap als catalans no existeix en el buit. El detecten aquells amics meus catalans que de tant en tant viatgen a Madrid; el detecto jo en les visites freqüents a la capital i a altres parts d’Espanya. Tard o d'hora algú farà un comentari despectiu sobre els catalans, ficant-los a tots en el mateix calaix, deshumanitzant-los. En aquests moments penso en els meus amics catalans de carn i os, cadascun d'ells, infinitament diferent en la seva manera de ser i de pensar, i m'indigno. Em va passar la setmana passada al carrer O’Donnell. Un madrilenyet cabrejat va deixar anar la –per mi– construcció incendiària “els catalans” durant un discurs que em feia sobre el tema de la independència, i vaig haver de fer un esforç per no dir-li exactament el que pensava d'ell. Ell em va dir el que em diuen molts, que sóc de fora i que no entenc res, cosa que em va recordar el que m'escopien sovint sud-africans blancs quan discutíem sobre l'apartheid: “És que tu no entens els nostres negres”. El context és diferent, però la deshumanització és igual.

Per descomptat que el sector independentista català té la seva quota de culpa, idiotesa i altivesa en tot això, però d'això ja s'ha escrit molt en els mitjans. La qüestió és que era responsabilitat del Govern central demostrar la maduresa i el pragmatisme per arreglar l'afer, partint de la premissa adulta que el món és com és, no com voldríem que fos. Per una senzilla qüestió d'eficàcia política, el punt d'inici de tot hauria d'haver estat el respecte, just el que més ha faltat a Rajoy i companyia. Avui el que veiem com a conseqüència és un panorama polític espanyol i català vergonyós, una olla de grills

Tot es podria haver evitat amb el diàleg. Jo hauria anat més lluny. Hauria seguit l'exemple del Govern conservador britànic i, adéu als legalismes constitucionals en què es refugia Rajoy, hauria creat els mecanismes perquè es dugués a terme un referèndum a Catalunya. En aquest cas no seríem on som, en el caos i la incertesa. Hi hauria pau social amb Catalunya dins d’Espanya. Però, esclar, potser no entenc res.