Por en campanya

Al diners no els agrada el soroll, acostumava a repetir l'economista i polític socialista Ernest Lluch. L'exministre ho sabia no només per l'experiència de la seva professió sinó també perquè havia viscut l'austeritat que el guió de la Transició imposava als partits d'esquerra. Pactes de la Moncloa, reconversió de republicans en monàrquics, perfil baix a les reivindicacions laborals van ser alguns dels punts estrella d'aquell moment polític. En aquell context, a ningú li va estranyar que la patronal Fomento del Trabajo Nacional —encara llavors (1980) amb aquell denominació— s'esmercés a fons en una campanya per evitar un “Govern marxista” a Catalunya.

Un Executiu d'aquestes característiques doctrinals —que no gosava ni imaginar la mateixa esquerra en els seus somnis més front populistes— el compondrien els socialistes del PSC i els comunistes del Partit Socialista Unificat (PSUC), l'herència del qual acostumen últimament a reivindicar molts d'aquells que històricament el detestaven. En realitat, cap dels dos partits va arribar mai a plantejar un govern conjunt. No s'hi atrevien. Preferien referir-se a grans executius de concentració democràtica que per descomptat englobessin partits d'ordre, als quals estaven disposats a supeditar-se pel bé de la política de blocs i l'estabilitat democràtica. Era el preu que la Transició imposava als comunistes dels qui, per moderats que es mostressin, calia desconfiar-ne, no fos el cas que tornessin a velles fascinacions revolucionàries.

Encara que no hi hagués voluntat de pecar d'obra, calia prevenir els mals pensaments. Amb aquest motiu, els empresaris van fer aquell 1980 fins a 70 actes públics per tot Catalunya, en els quals portaven la veu cantant els presidents de Fomento, Alfredo Molinas, i de la CEOE, Carlos Ferrer Salat. A primera fila, els més assidus assistents eren els nacionalistes de Jordi Pujol. “Venien a tots els mítings i es posaven a primera fila, encara que gairebé mai intervenien”, recordava el mateix Molinas 15 anys després. Un dels que més va animar la campanya va ser Manuel Milián Mestre, periodista i ara exdiputat del PP, qui ha subratllat l'efecte clau que van tenir les falques propagandístiques de ràdio contra l'amenaça marxista.

Als diners no els agrada el soroll. I quan algunes forces polítiques fan simplement indici de voler trencar la vaixella familiar, es converteixen en adversaris.

Sefes, la patronal del Baix Llobregat, va encartar anuncis de premsa en els quals subratllava la falta de confiança dels empresaris per invertir i crear llocs de treball “allà on hi hagin ajuntaments marxistes i un electorat d'aquesta tendència política, tenint en compte que no es pot esperar res d'aquells que propugnen principis absolutament contraris a la llibertat individual, a la lliure empresa i, en definitiva, pretenen destruir-la per imposar models estadistes incompatibles amb la mateixa democràcia”. Ramon Trias Fargas, president de CDC saludava l'actitud de Fomento del Trabajo: “Representa la revitalització moral de l'empresariat, fet que em sembla positiu perquè estarà seguida d'una revitalització de les inversions productives”.

Per arrodonir l'empenta als no marxistes, va haver-hi una generosa política de repartiment. Centenars de milions de pessetes van anar a reforçar el mur de contenció del comunisme. Els fons van arribar des d’Unió de Centre Democràtic fins a Esquerra Republicana, passant per Convergència i Unió. Els republicans llavors liderats per Heribert Barrera van rebre, segons Ramon Viñals, el seu llavors responsable de campanya, uns 40 milions de pessetes. Els afectats han negat públicament el que en privat reconeixen, tal com recull Sebastián Serrano en l'obra col·lectiva Memòria de Catalunya, publicada el 1997 per Taurus, i que recull els treballs periodístics de redactors de l'edició catalana d'EL PAÍS.

Ara, 35 anys després, els vells beneficiaris d'aquella campanya de la patronal, han tastat la medicina. I el gust no els ha agradat, si s'ha de jutjar pel to vehement que ha fet servir el número quatre de la llista independentista majoritària en els seus mítings. Han descobert el que significava l'anomenat vot de la por en la recta final de campanya, quan associacions de grans empreses, la patronal de la banca, la Confederació Espanyola de Caixes d’Estalvis i algunes companyies han tret l'artilleria retòrica reservada per a les grans ocasions. Als diners no els agrada el soroll. I quan algunes forces polítiques fan simplement indici de voler trencar la vaixella familiar, es converteixen en adversaris. Per molt business-friendly que es proclamin.