Incertesa catalana

La campanya electoral s'ha acabat sense haver decantat clarament els arguments a favor o en contra de la creació d'un Estat català independent, sobretot a causa que l'encreuament d'arguments no s'ha dut a terme en debats pròpiament dits, sinó en la reiteració dels convenciments de cada part. Hi ha hagut un sol debat digne de tal nom, el protagonitzat pel ministre García-Margallo i el líder d'ERC, Oriol Junqueras, i al marge de qui sigui el que en va sortir més ben parat, no n'hi ha prou per inclinar la balança. Aquesta és una mala dada per als promotors de la independència de Catalunya i impulsors del caràcter plebiscitari de les eleccions de demà. La campanya no els ha donat la raó i aquesta era la seva gran oportunitat. No han desaparegut els dubtes dels que dubtaven i més aviat s'han incrementat les incerteses amb la, d'altra banda, previsible presa de posició en contra de la independència per importants agents econòmics. Si perden, no hi ha cas, és clar. Però si guanyen, necessiten fer-ho per una majoria més que clara. No es pot construir un Estat amb el 51% dels vots a favor i el 49% en contra. L'argument val també, no obstant això, per als defensors del statu quo. L'immobilisme és una insensatesa quan la meitat de l'electorat el rebutja.

La veritat és que s'arriba al dia de la votació havent passat per alt que els dos principals partits en lliça, Convergència, d'una banda, i el PP de l'altra, es troben immersos en grans escàndols de corrupció. S'arriba a la votació sense que l'esquerra hagi aconseguit imposar els problemes socials i econòmics en l'eix del debat, la qual cosa permet que tant a CDC i els seus aliats com al PP no se'ls hagi exigit rendició de comptes pel desastre perpetrat amb les retallades de polítiques socials i el seu acrític seguiment del neoliberalisme dictat per la UE des de Brussel·les.