Pròxima estació: referèndum

En democràcia, les eleccions sempre són clarificadores. Ofereixen un retrat precís de la realitat política. Les eleccions catalanes de diumenge que ve consagraran l'independentisme com a principal projecte polític a Catalunya. Evidentment, la significació del resultat no serà la mateixa segons se situï a la banda alta o a la banda baixa de les expectatives que les enquestes donen al bloc sobiranista, però això ja són consideracions per a l'endemà, amb els resultats a la mà.

La veritat és que per primera vegada un projecte per a la independència, amb full de ruta inclòs, es presenta a unes eleccions a Catalunya, i que Junts pel Sí serà la primera força amb ampli avantatge sobre la segona. Per què s'ha arribat fins a aquí? Aquesta és la pregunta que els dirigents dels partits i les institucions espanyoles no s'han volgut plantejar. És urgent renovar els instruments d'anàlisi sobre Catalunya. Fa l'efecte que es parteix encara de les velles claus del pujolisme, donant per descomptat que tard o d'hora els sobiranistes baixaran les exigències i passaran per taquilla. A hores d'ara repetir una vegada i una altra apel·lacions al seny català, com si els tòpics més gastats aportessin coneixement, és haver perdut el pols d'una societat en trànsit. S'ha practicat la llei del mínim esforç, negant el problema per dues vies: minimitzant-lo, donant per fet que era una exaltació passatgera i que decauria per si sola; declarant-lo il·legal, com si pel fet de no ser legal ja deixés automàticament d'existir.

Però l'independentisme és aquí, agradi o no, i sortirà reforçat de les eleccions. Seguir negant-li el dret a existir significa negar el reconeixement a prop de dos milions de ciutadans. La bona política comença per assumir la realitat tal com és. I aquest principi obliga totes dues parts. El bloc independentista ha de ser conscient de la relació de forces. Ha de saber que no disposa de capacitat legal coercitiva suficient per imposar una ruptura unilateral. Per tant, haurà de pensar a seguir guanyant suports, perquè la seva força està a aconseguir una majoria inqüestionable. I en aquest camí, el referèndum és l'aposta que més adhesions genera en la societat catalana. Per la seva banda, les institucions espanyoles hauran de deixar de parapetar-se en la llei i en les consignes. I afrontar el problema de fons: el reconeixement de Catalunya com a subjecte polític ple. I tots dos camins només poden trobar-se en un punt: el referèndum. La resta és anar a l'enfrontament i a la gran crisi, amb alts costos per a tots. Amb una part engegant la capacitat repressiva de l'Estat, confiant que els catalans s'espantin i claudiquin; i, l'altra, esperant que l'embolic sigui tan monumental que Europa es vegi obligada a intervenir.