Als que dubten
La funció de la política és solucionar conflictes i gestionar el bé comú. Però aquests anys, Mas i Rajoy s'han dedicat a crear-los
Quan falten quatre dies per a les eleccions al Parlament de Catalunya em ve de gust fer una petita reflexió dedicada als que dubten, als indecisos, als treballadors, als joves, als que tenen por de la incertesa provocada per Mas i els nacional sobiranistes i pel tancredisme de Rajoy i el seu partit. No els farà cap bé llegir aquest article als que pateixen la fe independentista que han elaborat Junts pel Sí i la CUP ni als immobilistes del PP i Ciutadans.
La convocatòria electoral, en plantejar-se com unes plebiscitàries mostra un greu dèficit democràtic que s'ha intensificat durant la campanya quan els de Junts pel Sí no han volgut parlar de la gestió del seu govern ni de la corrupció. Per a ells només hi ha un objectiu, la independència, els mitjans per arribar-hi no importen, i amb l'ajuda de la ràdio i televisió públiques han aconseguit enredar bona part de la ciutadania.
Per contra, jo crec que aquestes eleccions són una etapa més per aconseguir un canvi social, econòmic, cultural i polític, per superar la desigualtat creada pel sistema capitalista i arribar a l'economia del bé comú. Aquesta carrera va començar amb el moviment del 15-M, va tenir els seus primers èxits polítics en les eleccions municipals d'aquest any amb el triomf de moltes candidatures, compostes per partits polítics d'esquerra i ciutadans socialment compromesos, i ha de culminar amb les eleccions generals de desembre, que serviran per fer fora definitivament del poder la dreta neoliberal i corrupta que ha governat Catalunya i Espanya els últims anys.
Per aconseguir-ho és necessària la mobilització de les classes populars. Es va fer a les municipals en les quals moltes persones dels barris populars van sortir de la seva apatia electoral i van decidir canviar les coses partint de les seves lluites socials al barri fins a portar-les als consistoris. Aquest augment de la participació va fer triomfar les esquerres en moltes ciutats abans governades per dretes austericides i corruptes.
La segona etapa són les eleccions del 27-S. Cal posar al frontispici de la lluita política la creació de llocs de treball de qualitat, amb l'eliminació de la reforma laboral del PP i CiU que esclavitza els treballadors i amb més malvolença els joves, i elaborar polítiques que facin front a les emergències socials que pateixen molts ciutadans i pensar en la necessitat d'una renda bàsica que posi fi a les desigualtats i a la pobresa. Lluitar sense descans contra el frau fiscal i la corrupció i elaborar un sistema fiscal on els poderosos del món de la indústria, les finances i els bancs contribueixin en relació als seus enormes guanys. Evitar que la dreta segueixi venent els actius públics de sanitat, educació i serveis socials a les entitats privades i recuperar la gestió pública d'aquests.
Cal posar al frontispici de la lluita política la creació de llocs de treball de qualitat, amb l'eliminació de la reforma laboral del PP i CiU que esclavitza els treballadors
La funció bàsica de la política és la solució dels conflictes socials i la gestió del bé comú. Aquests últims anys, tant els sobiranistes catalans com espanyols s'han dedicat a crear més conflictes, a generar por i desassossec a la població. Tota aquesta desraó està esquerdant la cohesió social del nostre país.
Les classes populars hem de guanyar aquesta nova contesa electoral, deixar de banda els cants de sirena dels sobiranistes de tots dos costats que ens volen portar a la seva particular Arcàdia plena d'incerteses i banderes. Els mateixos que mentre han governat ens han empobrit, s'han embrutat amb la corrupció i han estat incapaços de solucionar, a través del diàleg, el conflicte administratiu d'encaix territorial de Catalunya a Espanya. Les respostes que apel·len a la Constitució i a la legalitat i les que apel·len a sortides unilaterals són la demostració del fracàs, no de la política, sinó dels polítics governants de vol polític gallinaci, alguns dels quals ara corren com si estiguessin posseïts a signar manifests d'última hora en favor del diàleg, quan abans, quan feia falta, miraven cap a una altra banda.
Siguem egoistes, pensem com a classe treballadora — entenent-la com aquella que viu de les seves rendes de treball—, omplim les urnes de vots per vèncer, per recuperar la nostra sobirania, per poder decidir en tots els àmbits de la nostra vida, sempre des del diàleg, des de la política, des de l'esquerra.
Joan Boada Masoliver és professor d'Història
