Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Eleccions estranyes

El cúmul de sigles, aliances i posicions encobertes d'aquestes autonòmiques i l'encavalcament d'una altra precampanya dissimulada no ajuden al fet que els indecisos s'aclareixin

Cal reconèixer que les properes eleccions a Catalunya són molt estranyes. D'una banda, el partit que governa (ja no en coalició amb UDC) convoca unes eleccions autonòmiques en clau plebiscitària. Aquest mateix partit es presenta a aquestes eleccions en coalició amb altres partits i associacions afins, inclòs el que funciona com a oposició institucional a la Cambra catalana. El seu candidat, per augmentar l'estranyesa, és una espècie de ninot parlant del candidat (el ventríloc que li indica el que no ha d'esmentar) que governarà si guanya les eleccions. La seva marca és Junts pel Sí.

D'altra banda, hi ha un partit nou que no combrega absolutament amb l'independentisme, almenys no amb una declaració unilateral d'independència i sí amb un acord gestionat entre el Govern central i la Generalitat, a més de proposar un pegat a la Constitució sempre que es garanteixi una ordinalitat fiscal per a Catalunya. Es tracta d'una refundació d'UDC, un partit que va ser soci de coalició amb CDC durant més de tres dècades.

Amb un fort accent social i reivindicatiu, es presenta Catalunya Sí que es Pot, encapçalat per un dirigent bregat de lluita de barri (encara que no gaire conegut pels electors), amb el qual es posiciona Podem (que no es mulla inequívocament sobre la qüestió territorial) i ICV, sigles amb les quals fins fa una mica més de quatre dies va militar amb altes responsabilitats europees qui ara encapçala la llista independentista de Junts pel Sí. Hi ha també el PSC, que orienta el seu discurs cap allò social, contra la corrupció i una Espanya federal (sense conèixer-se amb certesa el grau de simetria o asimetria del seu federalisme i sense saber-se quants barons territorials donarien suport a aquesta posició). I al final d'aquest espectre, a mig camí entre la independència sí o sí i el dret a decidir hi trobem la CUP, partit que pot donar la majoria absoluta al Parlament a les sigles sobiranistes i que exhibeix pronunciaments anticapitalistes diametralment oposats als neoliberals de CDC, a més d'una declaració d'independència ipso facto. I queden PP i C's, units tots dos per la unitat d'Espanya i desunits per veure quin dels dos es queda amb el tros més gros de la defensa del pastís patri.

Enfront d'aquesta situació a Catalunya, hi tenim el Govern del PP, fent precampanya per a les eleccions generals de desembre. Però sense perdre de vista el que passa a Catalunya. Per Rajoy, els comicis catalans són unes eleccions autonòmiques ordinàries (per Artur Mas també, si això avala comptar només els escons). Però el PP s'ha embarcat en una operació de desprestigi de l'independentisme a força de sostreure als líders mundials (des de Merkel fins a Obama) rotunds desfavors a l'envit independentista. El Govern central també considera que les eleccions catalanes són autonòmiques. Però les seves operacions exteriors es mouen en el terreny del plebiscitari, una manera de desautoritzar Mas i, alhora, obtenir més rèdits per a la causa antiindependentista (o proespanyolista) de cara a properes generals.

Davant aquest cúmul de sigles, propostes i contrapropostes, nos i sís encoberts, autonòmiques i plebiscitàries formulades segons convingui i la temperatura d'una altra precampanya dissimulada, es trobarà el votant el proper 27 de setembre. També es trobarà amb la sorpresa que el nostre president, a més de castellà, català, anglès i francès, parla el cherokee, com va demostrar diumenge passat en un míting.

Sumades a aquestes estranyeses, no és menys estrany que una associació com l'ANC sigui tan marcialment manaire, tenint en compte que es proclama civil. Déu n'hi do les ordres que va donar el seu president perquè cap independentista de pro gosés apuntar-se als espais compensatoris que TV3 es va veure obligada a emetre el diumenge a la tarda. Veus d'ordeno y mando molt en la línia de Carme Forcadell quan rugia davant la condescendent mirada del nostre president, comminant-lo fa un any a iniciar el procés sense dilació. En fi, massa estranyesa per treure'n alguna conclusió clara. Sobretot entre els abstencionistes de sempre en les eleccions autonòmiques.

Finalment voldria fitar alguna cosa sobre la por en períodes de crisis. (Això que l'assagista francès Serge Latouche anomena “pedagogia del desastre”). Per la meva banda distingeixo entre la por que et fiquen al cos, la por ideològica (que fa servir el PP) i la por atàvica, la que tot ésser humà sent davant allò desconegut. L'independentisme no hauria de menysprear aquesta última.

J. Ernesto Ayala-Dip és crític literari

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS