Malaltia i remei

Menjador d'hotelet bufó. Esmorzar amb Inés Arrimadas, organitzat per Empresaris de Catalunya, braç empresarial de la summament inquietant Societat Civil Catalana, ONG extrem centrista i extrem no nacionalista, conceptes que només existeixen al país en el qual la Divina Providència s'hi ha esforçat més a fons. Vaja, ja ve Arrimadas, acompanyada d'Albert Rivera. Arrimadas, que en els debats televisats ha anat perdent registres dramàtics, fins a quedar reduïda al paper de senyora que a l'agost demana amb veu estrident que abaixin l'aire condicionat, ve amb una serenitat nova, com si jugués a casa. Rivera al seu torn, ha optat per vestit, corbata i l'aspecte de mare de folklòrica que va a veure la seva nena en un tablao. Un empresari agafa el micròfon i presenta l'acte. Acte: aquest és un dels quatre esmorzars que han fet “amb candidats de partits constitucionalistes”. Hi ha, en fi, més linxs ibèrics que partits constitucionalistes. N'organitzo un i em poso les botes, em dic impregnat per l'esperit emprenedor que omple la sala, fins que m'adono que ja ho han fet, i que estem aquí per això. La veu de l'empresari presentador em retorna a la realitat. Segueix parlant. Han penjat un manifest al seu web contra tot el que representa Junts pel Sí, excepte, suposo, la seva política econòmica. També han penjat un vídeo. Títol: Ens hi juguem el pa, sento, mentre mengem croissants. Molt bons. Els de SCC seran com són, però els croissants els fan boníssims.

Es presenta Arrimadas amb el seu currículum professional i, posteriorment, amb el seu currículum polític. El professional, molt curt, però al Parlament ha fet més lleis que Moisès un dia de vaga japonesa. Volem un carrer d'Arrimadas, i el volem ara. Arrimadas explica la seva lluita. Tràiler: a Espanya i Catalunya hi ha tres problemes estructurals. En desenvolupar-los, n'hi surten set. Si hagués fet un PowerPoint, ens haguéssim pelat quatre problemes estructurals amb el mateix gatet. L'originalitat catalana és que té un problema estructural més. El separatisme, “una despesa inútil, que no va a despesa social ni a l'empresa”. Se succeeixen paraulotes, com l'R+D, diàleg, separatisme, separatisme, separatisme i la frase “una Catalunya on els pobres tinguin oportunitats”, que demà em tatuo al braç. Torn de paraules. Són preguntes d'autoexhibició i de lluïment per a la convidada. Fins que es produeix el cangueli de tots aquests actes. Un senyor s'aixeca, parla del “separatisme” com a “malaltia” i, glups, pregunta per “com es carregaran vostès d'una vegada per sempre aquesta malaltia a Espanya”.