_
_
_
_
_
CORREDISSES

Sergi Roberto, el jugador intel·ligent del Barça

‘I have the ball, I pass the ball’; només es toca bé quan se sap escoltar tots els instruments i se segueix la solfa per després improvisar, igual que les millors bandes de jazz

Ramon Besa
El lateral del Barça, Sergi Roberto.
El lateral del Barça, Sergi Roberto.Vicens Giménez

Hi ha un futbolista del Barça de nom Sergi Roberto que té el cor robat a molts aficionats que el segueixen des que jugava al Miniestadi i temien haver-lo perdut en arribar al Camp Nou. A vegades podia semblar que no acabava de fer el pes als entrenadors, també hi havia qui pensava que era un jove massa tímid i educat per competir amb professionals sense gaires escrúpols, i, d’altra banda, ja se sap que mai no ha estat fàcil ser centrecampista titular al Barcelona.

Només cal recordar el que van trigar a consolidar-se jugadors després tan famosos com Xavi i més tard Iniesta. El barcelonisme va estar a punt de perdre Xavi perquè massa sovint només se’l veia com a substitut de Guardiola: havia de ser mig centre o no seria jugador del Barça. Va arribar un moment també en què no se sabia molt bé si Iniesta era volant o extrem, i fins i tot es qüestionava el seu futur pel fet de ser massa fràgil; n’hi ha prou de recordar que va ser suplent a la final de París.

Iniesta és avui el capità del Barça que substitueix Xavi, de la mateixa manera que Xavi va agafar el braçal de Guardiola. El tècnic del Bayern de Munic recorda sovint que, quan ja s’havia estrenat amb el primer equip, Cruyff el va enviar a jugar un partit amb el filial a Sabadell i, a més a més, li va manar que fes un gol, encàrrec que va complir. Als millors centrecampistes del Barça els ha costat sentir-se protagonistes al Camp Nou, també a Sergi Roberto. I el mateix li passarà segurament a Samper.

El futbol del Barça sempre s’ha processat a partir dels centrecampistes, almenys fins a l’omnipresència de Messi, convertit en el jugador total, també en un jugador de mig camp, com queda palès en moltes cròniques quan es diu que fa de Xavi. La figura de Messi ha condicionat el joc blaugrana, i més quan ha coincidit al camp amb Alves, després que el 10 recuperés el lloc d’extrem dret amb el qual va debutar amb Rijkaard. Els moviments de Messi desequilibren el contrari i obliguen a equilibrar el Barça.

La presència de Rakitic com a volant s’explica sobretot pel seu desplegament físic i la capacitat per cobrir les absències defensives de la parella Alves-Messi. A Xavi no li va quedar més remei que anar-se’n a la banda esquerra, amb Jordi Alba i Neymar, i competir amb Iniesta. Xavi va deixar el club l’estiu passat, Iniesta i Rakitic ocupen les places de volants, i Rafinha ha fet de comodí fins que el van lesionar a Roma. Hi havia molt poques opcions per a Sergi Roberto.

Jugava a la Copa i feia de mig centre contra l’Eibar. La seva participació com a migcampista era limitada, tant que va plantejar-se la seva continuïtat al Barça, una idea que l’entrenador li va treure del cap quan el va convèncer que podia jugar de lateral, un lloc escaient per la seva potència, capacitat de córrer el camp i qualitat per sortir amb la pilota jugada des de l’àrea. Jugador ofensiu, solidari i bo tàcticament, Sergi Roberto ha acabat defensant tan bé que ha merescut l’elogi de Luis Enrique.

“Només un jugador d’una capacitat intel·lectual molt alta pot jugar a aquest nivell al lloc de lateral com ho fa Sergi Roberto. Qualsevol que no el conegués diria que és un lateral de tota la vida”. No és que el tècnic distingeixi entre futbolistes rucs i savis, sinó que expressa la capacitat que tenen alguns per assimilar les funcions que li toquen segons la demarcació que ocupen al camp, i Sergi Roberto, com a volant, té una gran capacitat d’adaptació a les necessitats de l’equip, com Xavi i Iniesta.

Aquest ha estat un dels grans mèrits del Barça: la seva facilitat per generar futbolistes que la toquen bé, saben guardar la posició, s’ofereixen repetidament, no perden la pilota, són precisos i prefereixen els triangles a la paret, el tercer home al teva-meva, aquest ha estat el secret del futbol del Barça. Els jugadors aprenen a jugar de 6, de 8, de 10, i si cal de 2 i de 3, o de 7 i d’11, a regular la velocitat amb la pausa, automatitzen els moviments. I have the ball, I pass the ball.

No és pas el títol d’una cançó, però sí que funciona com una melodia. Es tracta de memoritzar-la, de tocar-la una i altra vegada, de persistir-hi de dia i de nit, com fan els bons músics amb el solfeig. Només es toca bé quan se sap escoltar tots els instruments i se segueix la solfa per després improvisar, igual que les millors bandes de jazz. Pobre del que improvisi quan no toca perquè aleshores fas el ridícul i l’actuació se’n va en orris. Ningú exemplifica més bé aquesta funció que Messi.

El 10 crea el futbol a partir del solfeig après als equips inferiors. Això explicaria parcialment els seus problemes amb l’Argentina. L’albiceleste té bons músics, però toquen d’oïda, a diferència del que passa al Barça. Els diversos equips blaugrana són reconeixibles en qualsevol camp, a casa i a fora, portin la samarreta que vulguin, fins i tot si anessin nus se sabria que són el Barça. El procés sempre ha estat llarg; es tracta d’aprendre en silenci, de ser una esponja, de ser pacient, de ser Sergi Roberto.

Sergi Roberto és un noi que es va estar quatre temporades al filial després de començar al juvenil, temps en què el Barça B era un equip, res a veure amb el que passa avui, en què hi ha moments que s’assembla al Barça C, aquell amateur ja desaparegut i conegut com “el cementiri”. Els nois d’ara pensen més en l’agent, el contracte, les noies i la fama que no pas en l’anonimat. La gent s’ha omplert tant la boca amb la Masia i els seus valors que l’embafament pot acabar com la grande bouffe.

Als nens de la residència del Barça els aniria molt bé com a lliçó l’exemple de Sergi Roberto. Just quan la gent que l’aplaudia al Miniestadi temia haver-lo perdut al Camp Nou, ha demostrat que sap llegir les necessitats del joc, del partit i de la demarcació que ocupa, sap fer d’Alves, d’Iniesta i de Xavi, sap estar i jugar. Ja només li falta ser ell mateix, Sergi Roberto, per deixar-se anar, improvisar i familiaritzar-se amb Messi.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Ramon Besa
Redactor jefe de deportes en Barcelona. Licenciado en periodismo, doctor honoris causa por la Universitat de Vic y profesor de Blanquerna. Colaborador de la Cadena Ser y de Catalunya Ràdio. Anteriormente trabajó en El 9 Nou y el diari Avui. Medalla de bronce al mérito deportivo junto con José Sámano en 2013. Premio Vázquez Montalbán.

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_