Riley Walker va fascinar al BAM amb el classicisme del seu folk

Després de la pluja ve el bon temps, després de la festa la tranquil·litat i després de la bogeria l'assossec. La festa i la bogeria, la tempesta, la van servir Crystal Fighters a la fàbrica Damm en un concert que obligava a amuntegar-se entre la multitud si es desitjava veure una mica de la tribu que eixelebradament elevava bafarades de posthippisme des de l'escenari. Però, per aquell encant del BAM, més proper per personalitat i intenció als escenaris relativament petits, el concert de Ryley Walker a la plaça dels Àngels va oposar un altre món sonor i ambiental molt més profund, farcit de plecs i commovedor, en definitiva. Aquest artista nord-americà va imposar la seva personalitat fins i tot per sobre del brunzit de les converses, que si de fet ja estan presents en els concerts de pagament, es fan omnipresents en els gratuïts, tal com passa al BAM. Walker va ser, al capdavall, el plat més suggestiu de la nit, això sense oblidar la rematada de Vetiver, poc després en aquest mateix espai. Va ser una nit folk.

I si el de Crystal Fighters és un pop ballable maldestre, el que faria La Charanga del Tío Honorio si hagués nascut a Londres i s'hagués fumat en cultura hippy entre restes de raves i records d'afortunades melodies publicitàries amb ganxo, el de Walker és fill directe del folk britànic dels seixanta i setanta, en estendre a les seves cançons la fragilitat de Nick Drake i la manera de posar la veu i les melodies de John Martyn. En suma, classicisme. En la seva actuació va desenvolupar les cançons amb temps, fent versions molt llargues amb passatges instrumentals emparentats amb el jazz, sent Primrose Green, primer senzill del seu últim disc, l'exemple perfecte: llarga introducció instrumental, arrencada de la cançó en la seva part vocal i, un altre cop, desenvolupament instrumental en el qual no tenia tanta importància el solo instrumental com l'aire que prenia la cançó en mans del quintet que amb el contrabaix acústic donava fons a un ritme sobre el qual volaven com gavines sobre les ones els fantàstics punteigs de les guitarres. Potser no era el millor escenari, la pronunciació reiterada amb accent urdú de cervesa resulta un pèl cacofònica entre música folk, tot i que, com va ser el cas, aquesta fos en ocasions cridada per Ryley, amo d'una veu molt poderosa. Però al final, atès que apropar-se a l'escenari era molt fàcil, el públic va poder sobreposar-se al context.

Més tard, també als Àngels i després d'una correcta sense més actuació de la cantautora Lady Lamb, Vetiver, la banda d'Andy Cabic, va fer un concert més alegre, menys profund i més pop, de melodies més aprehensibles i to amable. Sempre amb arrel en el folk, els escenaris del BAM es despleguen entorn de guions estilístics, va ser l'altra cara del concert de Walker en el sentit que es prestava millor a la seva interpretació davant una gentada. Tocat per un to melòdic entre ingenu, delicat, esperançat i naïf –no s'entengui naïf com a ximplet– va evocar per moments les millors cançons de Josh Rouse. Va ser el tancament perfecte a una nit en la qual també havia brillat, abans de Crystal Fighters, Senior i El Cor Brutal, que va interpretar un repertori més enèrgic de l'habitual tenint en compte la munió que tenia davant i davant la qual va deixar anar la seva preciosa Bomba de plaer, un cant a la vida i als sentits. Un missatge per viure la Mercè.