La llei de transparència de Mas manté opaques les donacions

La llei catalana de transparència, en vigor des de l'1 de juliol i defensada per la Generalitat com “una de les més completes i exigents del món”, ha quedat en evidència poc després de néixer. La nova norma manté l'opacitat en un dels punts més sensibles del finançament dels partits i els casos de corrupció en no obligar a fer públics els donants que aporten fons a les fundacions dels partits. Aquest fet contrasta amb les lleis de països com el Regne Unit, on qualsevol donant de més de 500 lliures (750 euros) figura en un registre públic consultable a Internet.

Després de publicar les donacions empresarials a les fundacions d'Unió i Convergència en els últims dies, EL PAÍS completa avui la investigació amb la resta de partits. El contrast amb els comptes de l'antiga federació nacionalista és molt notable. Si UDC i CDC sumen –entre els dos partits i les seves fundacions– gairebé 15 milions de donacions d'empreses entre el 2008 i el 2013, les xifres de les altres formacions –excepte el PP– poden considerar-se gairebé marginals. Ciutadans, CUP i ICV-EUiA no en tenen cap i ERC amb prou feines suma 47.000 euros a la fundació Josep Irla. El PSC només té un donant, encara que destacable (Agbar), mentre que la situació del PP és diferent, ja que no compta amb dades separades per a Catalunya. Les de tot Espanya revelen que la formació i la Fundació FAES van rebre 11,2 milions en aquests sis anys.

Les donacions d'empreses a partits i les seves fundacions estan sotmeses a una doble regulació. En un primer nivell, de competència estatal, la llei de finançament de partits polítics estableix quines donacions són legals i quines estan prohibides. En el segon, les lleis de transparència estableixen si aquestes ajudes han de ser fetes públiques o no. Ara els partits han d'informar el Tribunal de Comptes de les donacions rebudes, tot i que la llista de donants mai es fa pública.

La llei aprovada al Parlament –amb els vots de CiU, ERC, PSC i PP– manté l'opacitat. Juan Rodríguez Teruel, de la Universitat de València i analista d'Agenda Pública, qualifica el text d'“oportunitat perduda”. “La llei inclou els partits i les seves fundacions de manera indirecta i sense especificar de què ni com han d'informar de la seva activitat interna i financera. En aquest sentit, la llei catalana no millora en res la llei estatal, que ja és bastant modesta”.

Victor Lapuente, professor de Ciència Política al Quality of Government Institute de la Universitat de Gotëborg (Suècia), afegeix que “el problema de fons és que l'accés a la informació continua sense ser vist a Espanya com un dret fonamental”. “La diferència amb altres democràcies avançades”, segueix Lapuente, “és que aquest dret està molt tutelat i sotmès a restriccions arbitràries”.

L'advocat expert en accés a la informació Josep Matas afirma que la llei “sí que ha ampliat el que els partits han de fer públic –memòries, línies estratègiques, codi de bon govern...–, però les llistes de donants han quedat fora”.

L'esclat en els últims anys de casos de corrupció vinculats al finançament il·legal dels partits demostra, segons els experts consultats, el fracàs de la legislació aprovada sobre la matèria en els últims anys. El pecat original ha de buscar-se a la Llei Orgànica de Finançament dels Partits del 2007, quan es parlava menys de transparència i més de posar límit a les donacions sense control als partits. La llei va prohibir les donacions anònimes i també les d'empreses adjudicatàries de contractes públics, però va permetre les de la resta de companyies i, com a excepció més important, va donar via lliure a qualsevol empresa a donar a les fundacions.

Van ser els partits que més s'han beneficiat de les donacions empresarials, com PP i CiU, els que van promoure una excepció que, segons Rodríguez Teruel, “ha estat una porta perquè s'hagin mantingut suposats intercanvis de favors entre alguns partits i empreses contractades per administracions governades per aquests partits”. Per Víctor Lapuente, la llei del 2007 “va fallar i és un exemple del fet que els instruments legals ho tenen molt difícil per tallar conductes poc apropiades”. “La llei pot traçar una línia que sembla clara en el moment de redactar-la, però la imaginació de qui pot guanyar molts diners sempre és més alta que la del legislador”, afegeix.

Malgrat haver estat modificada fins a tres ocasions –en l'última es van prohibir les donacions de qualsevol empresa als partits—, la llei de finançament continua mantenint la possibilitat que les empreses facin donacions a les fundacions dels partits. Les normes de transparència poden ser, en aquesta línia, una eina –encara que no l'única– per posar límit a les il·legalitats, segons els experts. Lapuente advoca per “una transparència total com a primer pas”. “El debat del finançament dels partits i el paper que hi han de tenir les subvencions públiques i les donacions privades és molt complex, però ja és el moment d'abordar-ho de debò. La transparència total ens donaria material empíric per calibrar els fluxos econòmics que arriben als partits i, així, ajustar millor el finançament públic i els límits a la privada”.

Per Rodríguez Teruel, “encara que la transparència no acabarà amb la corrupció, obligar a informar dels diners que reben els partits, de manera clara i precisa, reduiria la possibilitat que fluïssin diners interessats cap als partits”. Aquest investigador destaca que “és inevitable que sorgeixin sospites sobre el sentit de les donacions quan aquestes són mantingudes en secret per als ciutadans fins que un mitjà de comunicació, en aquest cas EL PAÍS, les fa públiques”.