Grècia tria el Govern encarregat d’executar el tercer rescat

Enfosquides per una campanya àtona i decebedora, l'anticlímax de les eleccions d'avui a Grècia —després d'una revenja emocional amb sis anys de crisis de les dues cites anteriors— suposarà l'aterratge definitiu en una realitat econòmica complicada pels sobresalts financers (amenaça d'insolvència, corralito) i la inestabilitat política, amb Syriza partida per la meitat en només set mesos de mandat. El marge de maniobra del vencedor per aplicar el tercer rescat serà minso, i els matisos de la seva gestió es mesuraran amb la duresa de les reformes, davant les quals el Govern d'Atenes tindrà les mans molt lligades. Només en els dos primers mesos, el nou Executiu haurà d'aprovar una llista de 60 accions prioritàries per rebre el primer tram del rescat.

Amb un resultat electoral que sembla més un marge d'error estadístic —les enquestes xifren en 0,5%-2,5% la distància entre Tsipras i el conservador Vanguelis Meimarakis, segon en intenció de vot—, el futur primer ministre haurà de posar fil a l'agulla al més aviat que pugui perquè la primera revisió del rescat és a tocar (a l'octubre, amb possible retard si es demora la formació de govern) i, hipotèticament, l'aixecament al gener dels controls de capital, segons estimacions de la Comissió Europea.

Més enllà de les tripijocs postelectorales —qui pacta amb qui, a quin preu i amb quins aspectes d'estabilitat, atès que cap partit aconseguirà majoria absoluta—, la tasca més urgent és l'econòmica, després d'un començament de l'any esperançador (el PIB va créixer el 0,9% en el segon trimestre), ja que per a finals de 2015 es preveu una recessió de l'1,5%, com a mínim, per les turbulències del corralito i la consolidació fiscal addicional. Per 2016 s'espera també un notable repunt de l'atur, actualment en el 24,6%, el seu nivell més baix des de 2012. El deute ronda el 180% del PIB.

El tercer rescat pactat amb el Quartet (86.000 milions a tres anys) és, fet i fet, el veritable protagonista de la cita electoral, i davant ell els candidats només han pogut manifestar la seva intenció de millorar o suavitzar algunes de les seves condicions (una possibilitat que rebutgen de totes totes a Brussel·les). Però la fugida cames ajudeu-me del Govern de Syriza —primer antiausteritat, després doblegada per l'amenaça del Grexit— no és inèdita en el panorama polític dels últims anys; tampoc la successió de cites amb les urnes, de les quals es comenta amb humor que, si les eleccions fossin una empresa, Grècia nedaria en superàvits: tres convocatòries aquest any (dos generals i el referèndum de juliol); cinc eleccions anticipades en total des de 2009. I gairebé sempre, en més o menys mesura, per contagi d'un rescat i a la vora del Grexit.

Des d'octubre de 2009, quan el socialista Iorgos Papandreu va guanyar uns comicis anticipats amb el 44% dels vots, i amb el lema “hi ha diners” (una negació suïcida de l'evidència de la crisi, ja que el primer rescat va arribar només sis mesos després, i a petició seva), els successius governs grecs han ensopegat sempre amb la mateixa pedra. I en el mateix sentit: rebutjant-los d'entrada, assumint-los amb el cap cot i un posterior desgast polític.

Programes d'ajuda

Papandreu va negar en campanya l'evidència de la crisi, fins que va haver d'aprovar les primeres retallades, al febrer de 2010, i encaixar al maig el primer programa d'ajuda (110.000 milions); el conservador Andonis Samaràs es va oposar fermament a l'austeritat que implicava un nou memoràndum durant 2011 (quan estava en l'oposició) i va combregar amb el segon (130.000 milions) el 2012 —ja en el poder—, després de ser reconvenit per la canceller Angela Merkel en persona. Tsipras ha recorregut aquest tram més de pressa, però en el mateix sentit que els seus antecessors: d'entrada no a l'austeritat —el lema de la seva campanya al gener—, fins a demanar el tercer al juliol, amb unes condicions més dures fins i tot que els anteriors.

Igualment, el panorama d'inestabilitat política que suposen tantes convocatòries seguides no preocupa gaire a Brussel·les: saben que Tsipras, el candidat favorit dels creditors, ha estat “domesticat” (sí que suposa una incògnita, en canvi, la proximitat impredictible del conservador Meimarakis). A més, durant els propers mesos —en els quals molts no descarten una nova convocatòria electoral—, el veritable factòtum a Grècia no serà el primer ministre, sigui que sigui, sinó un economista holandès, alt funcionari europeu, anomenat Maarten Verwey, des de mitjan setembre cap de la task force europea a Atenes, un grup d'inspectors de 20 persones. Amb poders sense precedents, Verwey ha posat feina fins i tot al govern interí; entre d'altres, exigències de control de l'evasió fiscal, una política energètica, el nomenament d'un viceministre d'Administració Pública amb un mandat de cinc anys, foment del turisme i acceleració de les inversions, segons el diari econòmic Agorá.