Elles, sempre a mercè de la festa

Sí, en principi, durant segles, especialment entre la segona meitat del XIX i bona part del XX, costava veure dones a les festes. Si més no, d’una determinada franja d’edat. Però això no vol dir que no hi fossin, i menys perquè els homes els ho prohibissin; de ser-hi, hi eren, però a la imprescindible rebotiga de la xerinola, per dir-ho així: pintant el menjador, preparant l’habitació per als inevitables forasters que acudien a la cita i s’instal·laven a casa o, és clar, fent el gran àpat familiar de la festa major... “La dona sempre ha estat present en la festa, el que passa és que hi ha estat majoritàriament de manera invisible, fent tasques d’infraestructura”, fixa Josefina Roma, doctora en Antropologia de la Universitat de Barcelona i una de les grans expertes en el paper de les dones en el que és un dels escenaris més potents de la construcció d’identitat i comunitat d’una societat: la festa. “Per què es pensa que existeixen les misses primeres? Perquè les dones hi poguessin anar aviat per poder prosseguir les tasques domèstiques”, rebla.

No caldrà que Ada Colau, primera alcaldessa que té la ciutat de Barcelona, es plantegi (tot i que alguna cosa es retocarà) fer una festa major de la Mercè específica per a les dones, una celebració de gènere, com d’alguna manera ja s’havien dut a terme especialment fins al XIX, on la dona tenia un protagonisme una mica més marcat. Passava a les Festes de la Mare de Déu del Roser de maig (de substrat pagà a partir del culte a la fertilitat), o les de Santa Àgueda, patrona de les dones, on, per exemple, són elles les que escullen i treuen a ballar uns homes que, en principi, aquella data assumeixen les feines casolanes. ¿Actes de desgreuge específics per la discriminació indirecta que pateixen les dones en el calendari festiu de la resta de l’any? “No, ni de bon tros: tots els grups d’edat i sectors de la població tenen més o menys el seu dia”, relativitza Roma, que en aquesta línia recorda ºque, malgrat les festivitats, en darrera instància “casa i menjar són temes, per a les dones, gairebé inapel·lables”.

“Els homes deserten i les dones custodien la tradició”, diu l’antropòloga Roma

En aquesta mateixa línia, l’antropòloga recorda que la invisibilitat no afectava totes les dones. No pas les que estaven en edat de merèixer. “Les joves han de presumir per trobar marit i per això participen en actes mixtos i tenen una presència en el ball; la seva feina consistirà, el XIX, a arreglar-se els vestits i, a partir del XX, a estrenar-ne”.

Canvien les coses per a les dones amb relació a la festa no fa pas tant i a partir de dos fets que resumeix Roma amb facilitat de síntesi: “La primera causa és la deserció dels homes amb relació a aquest espai de la vida pública: quan ja no els fa gràcia ballar o disfressar-se o posar-se determinades faldilles i coses, ho van deixant i és llavors quan, per mantenir la festa, les dones s’hi posen i agafen protagonisme, elles fan de custòdies de la tradició”. És això el que explica la presència femenina, per exemple, en els balls de bastons, en molts llocs, i durant molt de temps, espai privat dels homes.

L’altre element que ha fet tombar la truita ha estat, lògicament, “un grau de rebel·lió, de lluita de les mateixes dones contra aquesta situació”. Una oposició que, segons Roma, no pot atribuir-se només a la desaparició de la dictadura franquista en el cas català. “Aquesta oposició ha existit sempre, abans de la Transició i del franquisme fins i tot, però en alguns casos i llocs ha estat reeixida i en d’altres no; al País Basc, per exemple, aquesta situació ha resultat molt més refractària i tancada”. Un exemple de la victoriosa lluita pel protagonisme de la dona el posa l’estudiosa en el Cant dels Goigs de Sant Fèlix, a la festa major de Vilafranca del Penedès: fins el 2004, les dones no hi podien intervenir tot cantant a dalt de l’altar de l’església de Santa Maria. “En el seu moment, grups de dones van decidir posar-se al final de tot i començar a cantar també; al final, analitzant la partitura i veient-hi l’existència de veus blanques, es va justificar que les dones podien cantar-los”, recorda Roma.

Posada a trencar tòpics, l’antropòloga, membre fundadora de l’Institut Català d’Antropologia, apunta que la situació al camp no era gaire diferent a la de la ciutat. “Al contrari del que comunament se sol pensar, al camp la dona té més autonomia, és més mestressa de casa seva i del seu territori; a la ciutat ho és menys, allà hi té menys capacitat d’organitzar perquè l’exterior, el carrer, la diferència entre l’esfera pública i l’esfera privada està més marcada”.

En línia fonamentadament iconoclasta, tampoc creu que un factor a Catalunya tan rellevant des de fa més d’un segle com és el turisme —i els costums vinguts de fora que comporta— hagi tingut un efecte transformador de la festa per millorar la visibilitat de la dona. “És molt menys significatiu del que es pensa; si parlem de costums tipus topless, potser sí, però vaja... Ben al contrari, el turisme no és tan beneficiós com es diu que és: per exemple, està esclavitzant molt més la gent i les dones, que han de fer determinats horaris que abans no feien a les botigues; i s’estan fent aberracions grans en algunes festes i tradicions, que es canvien per adaptar-les al que n’esperen els turistes i al que se suposa que els agradarà. S’està malmetent la relació de cada lloc amb cada grup social”, creu Roma. I es fixa en un cas com el de Barcelona: “En aquesta Festa Catalana que promou Turisme s’hi fan coses molt estereotipades... Crec que aquesta política malmet la mateixa festa”.

Tot canvia i l’antropòloga, és clar, creu que les coses han anat a millor en els darrers 40 anys, però no tant per una predisposició mental com fruit dels avenços més o menys científics: “L’aparició de rentadores o rentavaixelles i la proliferació de restaurants i costums com fer paelles comunitàries han equilibrat la presència femenina, però els homes avui encara s’hi repengen força”. No és tan fàcil per a les dones deixar de ser invisibles... ni quan s’està de festa.