El mite de la Diada unitària

Va ser un dels hits del passat cap de setmana preelectoral, el missatge potser més curiós en l'arrencada de la campanya: em refereixo al que van formular a l'uníson portaveus de l'unionisme periodístic com José Antonio Zarzalejos (“el procés sobiranista s'ha carregat el caràcter unitari de l'Onze de Setembre”) i líders de l'espanyolisme polític, com Xavier García Albiol (“ha estat la Diada més trista que recordo. Alguns se l'han apropiat”).

Tractant-se de Zarzalejos i d'Albiol no cal fer-los grans retrets, perquè l'experiència que tots dos acumulen en matèria de Diades (sobre la seva significació, el seu poder de convocatòria, etcètera) resulta molt limitada. Però, a la intenció dels receptors d'aquests missatges, sí que em sembla oportú recordar un grapat de fets i circumstàncies entorn de l'efemèride de l'Onze de Setembre.

Com qualsevol data reivindicativa d'un moviment sociopolític enfrontat al poder (igual que el Primer de Maig, per exemple), la commemoració de la caiguda de Barcelona el 1714 va néixer no només minoritària i hostilitzada per les autoritats, sinó ignorada o menyspreada per amplis sectors d'opinió. Sí, és clar que entre el 1901 i el 1931 l'expansió del catalanisme va fer d'aquella jornada una cosa cada vegada més multitudinària i, finalment, oficial. Però les forces no catalanistes (el lerrouxisme, o Dreta de Catalunya o la Federació Catalana del PSOE) mai s'hi van sumar.

Saltant per sobre del negre avenc dictatorial, els que l'Onze de Setembre del 1977 sí que érem entre el mític milió del passeig de Gràcia no hi vam veure cap representant ni d'Alianza Popular ni de la UCD (que, aquells dies, sumaven més del 20% de suport electoral, 623.000 vots). De fet, la Diada era llavors patrimoni de les forces de tradició antifranquista, i fins i tot aquesta transversalitat parcial no va trigar gaire a esquerdar-se.

És cert que, el 12 de juny del 1980, el Parlament restablert va aprovar per unanimitat la llei sobre la festa nacional de Catalunya; suposava el reflex de les hegemonies politicoculturals del moment i –segons el parer d'alguns– també de l'acomplexament dels ucedistes catalans, ja que AP era extraparlamentària. En tot cas, la posada en marxa de l'autonomia i la inesperada derrota de l'esquerra davant de Pujol van refredar molt els fervors de cara a la Diada: per als uns, ja no hi havia res a reivindicar; per als altres, Pujol s'havia apropiat del catalanisme i dels seus símbols, i calia prendre distàncies. Per aquest motiu el PSC va reinventar un ritual paral·lel al seu feu del Baix Llobregat, a l'església de Sant Boi, on està enterrat Rafael Casanova.

Si és alguna cosa, l’Onze de Setembre commemorat des del 1886 és un dia d’afirmació nacional

Durant lustres, doncs, la Diada va ser la recepció institucional al Parlament, i més endavant la cerimònia al parc de la Ciutadella, de baixíssim voltatge ideològic; l'ofrena floral davant l'estàtua de Casanova, a la qual Jorge Fernández Díaz (ves quina cosa!) va trigar anys a arrossegar una AP-PP extremament poc inclinada; i després, al matí al Fossar, a la tarda a Urquinaona, unes manifestacions d'independentistes i radicals d'esquerra que sumaven com a molt deu mil persones.

Del poc entusiasme del Partit Popular català cap a la commemoració donen idea no només les queixes i provocacions de Vidal-Quadras fins al 1996, sinó el fet que, l'agost del 2004, el menys integrista dels seus líders (Josep Piqué) va qualificar de “pallassada” i “bestiesa” les ofrenes a Casanova i, pretextant les esbroncades rebudes, en va retirar el seu partit. Des de llavors fins ara, tant el PP com Ciutadans no han fet sinó allunyar-se de la Diada i intentar denigrar-la, ja fos mitjançant jocs on line o amb reinterpretacions històriques patètiques. I ara es declaren escandalitzats que altres hegemonitzin el que ells van repudiar?

Si és alguna cosa, l'Onze de Setembre commemorat des del 1886 és un dia d'afirmació nacional; i, si en l'últim quinquenni el gruix del nacionalisme ha esdevingut independentista, és inevitable que ara sigui una jornada que reivindica la independència. Quan governin Arrimadas o Albiol, en canvi, la Diada serà “de tothom”, tindrà –segons Ciutadans i el PP– “un caràcter aglutinador”. Ja m'ho imagino. Aglutinador com l'acte institucional que va organitzar divendres passat María de los Llanos de Luna al Palau del Lloctinent: envoltada només de coreligionaris, i amb Eduardo Escartín Sánchez –militant i exdiputat del PPC– proveint el rigor i l'objectivitat historiogràfics.

Joan B. Culla i Clarà és historiador.