La il·lusió pot amb tot

Ernesto Ayala Dip (Entre dos focs) es lamentava l'altre dia en aquestes mateixes pàgines que des de les files de l'independentisme se'l qualifiqués d'unionista. “Si, com tants a Catalunya, creiem en una Espanya plurinacional i plurilingüística, no aconsegueixo comprendre com se'ns pot etiquetar d'unionistes”, escrivia, perplex per la tosca simplificació de la qual era objecte. La veritat és que, en el cas que algú es prengués la molèstia d'elaborar un catàleg de les inconsistències i contradiccions del discurs sobiranista, el material que podria recollir li donaria per a una enciclopèdia (voluminosa). Però això ara no és rellevant. El que és rellevant és la constatació de la qüestionable utilitat d'assenyalar tantes inconsistències i contradiccions. Una sensació s'estén en les últimes setmanes per la nostra societat gairebé com una taca d'oli, i és la que, com diria un castís, tot el peix està venut, i comença a semblar més que dubtós que, entri l'element que entri a la campanya (per escandalós que pogués arribar a ser), el signe que marquen els sondejos canviarà.

No és una bona notícia. Però no ho dic perquè valora negativament un resultat o un altre, sinó perquè em sembla preocupant, si aquesta sensació és fundada, l'escassa disposició de molts catalans a prendre en consideració arguments i dades que vinguin a qüestionar els seus convenciments previs. Sobren exemples, com deia, però tal vegada uns resultin més reveladors que uns altres. Posem el de la situació en què quedaria respecte a la UE una Catalunya independent. Quan no fa ni un parell d'anys van començar a proliferar les enquestes que s'interessaven per conèixer l'opinió dels catalans en relació amb un escenari així, sovint resultava que, quan se'ls preguntava a simpatitzants de l'independentisme sobre si el sentit del seu vot canviaria en el cas que la independència comportés la sortida de la UE, el nombre dels que preferien no passar una temporada a les tenebres exteriors d'Europa i declinaven la invitació independentista augmentava considerablement.

A diferència del que passava llavors, ja no cal continuar sostenint, com feien els sobiranistes en aquell moment, que ni la UE com a organisme ni els seus principals líders havien manifestat cap opinió sobre aquest tema. L'enumeració de les personalitats europees que ja han anunciat les inequívoques conseqüències de la independència de Catalunya en relació amb Europa és prou eloqüent per si sola: Durão Barroso, Schultz, Jean-Claude Piris, Angela Merkel, David Cameron... per no esmentar el document de la comissió de les regions de la UE, absolutament inequívoc sobre aquest tema.

Recorden els exagerats elogis que va rebre Cameron durant una temporada, arran de la convocatòria del referèndum a Escòcia?

Doncs bé, el que és digne de ressaltar és el tipus de respostes a què han donat lloc les rotundes declaracions de personalitats polítiques tan importants. Repassin les hemeroteques i es trobaran amb aquest tipus de reaccions: “Estic convençut/uda que no serà així”, “Europa no s'ho pot permetre”, “Com expulsaran set milions de catalans?”, “Ara diuen això, però després, davant la contundència de la nostra victòria electoral, es veuran obligats a acceptar-nos”, etcètera. (Un compendi resumit de totes elles, així com una bona prova de l'estupor que provoquen en els observadors estrangers, es troba a l'entrevista de Raül Romeva per a la BBC.

Probablement ens trobem davant un dels efectes perversos de considerar la il·lusió, o les emocions en general, com a criteri últim i incontrovertible per sobre de qualsevol consideració racional o fins i tot per sobre dels fets mateixos. Com és natural, per a qui es col·loca en aquest lloc, blindat a qualsevol qüestionament, les crítiques que pugui rebre per les seves incoherències i contradiccions argumentatives és una cosa que no el preocupa gens ni mica.

Un últim exemple sobre aquest tema: recorden els exagerats elogis que va rebre Cameron durant una temporada, arran de la convocatòria del referèndum a Escòcia? Era tractat pels nostres independentistes com un autèntic estadista, un demòcrata de debò, un polític a l'altura de la seva responsabilitat històrica, etcètera. Doncs bé, ja poden anar oblidant aquests elogis perquè ara resulta que els mateixos que els abocaven, en el precís instant en què el premier anglès va tenir l'ocurrència de declarar que una Catalunya independent ocuparia l'últim lloc a la cua dels que sol·liciten l'ingrés a Europa, van passar a considerar-ho un frívol sense substància a qui no val la pena prestar la mínima atenció. I no van parpellejar.

Manuel Cruz és catedràtic de Filosofía Contemporània a la UB