Rudy Fernández: “Parlo català, tinc família allà i em sento espanyol”

L'expressió de Rudy es torça. Està recordant un dels episodis més surrealistes i desagradables del bàsquet dels últims temps. Va passar fa dues temporades, a Kaunas (Letònia). Allà, dos aficionats letons del Zalgiris (els bessons Maciai) el van esperar a la sortida de la pista i el van agredir. La notícia va ser primera pàgina de molts mitjans esportius (i generalistes) i el jugador del Reial Madrid va guardar silenci. Ara que ha passat el temps, Rudy Fernández (Palma, 30 anys) reflexiona: “És de les pitjors coses que he viscut com a esportista”. Empassa saliva, s'atura uns segons i continua: “Però no va ser culpa d'ells. Després em van enviar una carta disculpant-se. Els responsables són la gent que fa determinades coses perquè els aficionats s'encenguin”. Ens confirma que no van arribar a les mans: “Em van agafar els auriculars de música i res més”.

Però no volem recordar escenes desagradables a l'estrella. Perquè actualment aquest home viu assetjat per la felicitat, amb agreujant d’alegries. Segurament, el 2015 està sent l'any més feliç de la seva vida. En el terreny esportiu, ha guanyat amb el seu equip, el Reial Madrid, la Lliga, la Copa del Rei i l'anhelada Eurolliga (la Champions del bàsquet); en el personal, s'ha casat amb la model Helen Lindes. L'any pot acabar amb dues notícies sensacionals més: la consecució de l’Eurobasket amb la selecció espanyola (avui disputa, a les 18.30, els quarts de final contra Grècia) i el possible anunci de la seva paternitat.

Quan viatges tens la ment molt més oberta. Parlo català, tinc molta família allà, i em sento espanyol

Parlant de ser pare i contreure (més) responsabilitats: el jugador té 30 anys i les seves esplèndides prestacions d'aquesta temporada no fan entreveure la retirada; encara que reconeix que els seus interessos comencen a ser uns altres: “Per a mi només existia el bàsquet. Però ara tinc altres prioritats que no són l'esport. Abans no em preocupava per la meva vida personal. Només pensava en la pista: encistellar, defensar, atacar... I crec que era un error”. Quan parla d'aquesta manera només té al cap un nom: Helen Lindes (Girona, 34 anys), la seva dona. Es van conèixer en un lliurament de premis d'una revista i es van casar el juliol passat en una fortificació del segle XVII a Pollença, Mallorca. Una llista de 200 convidats els van acompanyar. Allà hi havia Pau Gasol, Amaia Salamanca, Raquel Revuelta, Sergio Llull, Tania Vázquez…

El casament va ser documentat per mitjans esportius i també pels del cor, que van fer una bona cobertura de l'acte. Rudy i Helen, l'esportista d'elit i l'ex-miss Espanya, una parella de guapos massa suculenta per passar desapercebuda. No és la primera vegada que el jugador ocupa la portada de revistes. Fa uns anys, la publicació de bàsquet francesa Basket Hebdo li va dedicar tot el protagonisme de la seva portada. Sobre una foto seva amb la indumentària del Reial Madrid, que ocupa tota la pàgina, unes lletres en vermell assenyalen: “Le joueur le plus détesté d’Europe” (“El jugador més odiat d’Europa”). Tot va passar per un incident que el mallorquí, un rival dur, va tenir a la pista amb el jugador francès més rellevant dels últims temps, Tony Parker. D'altra banda, Rudy és el tipus d'esportista que sempre t'agrada tenir de company, aquell home d'equip que fusiona qualitat amb fogositat, un paio lluitador, valent, amb un puntet de fatxenderia. Ell ho anomena ser “un malparit a la pista”, i no serem nosaltres qui el contradirem.

Estem asseguts a la cafeteria d'un gimnàs prop d'on viu, a La Finca, a Madrid, zona de xalets/fortins en què viuen altres esportistes com Cristiano Ronaldo, Sergio Ramos i Diego Simeone. Un moment, hem citat el temperamental tècnic blanc-i-vermell? Potser si Rudy hagués estat futbolista hauria encaixat en els impetuosos equips que construeix el Cholo? “M'agrada la tensió. Sóc un tio que té temperament, que intenta sempre lluitar al màxim, jugar amb tota la intensitat i defensar la samarreta que porto posada, sigui la que sigui”. Rudy es queda en silenci uns segons intentant recordar com va començar tot, sobre quines bases es va consolidar aquest caràcter ardent que mostra cada vegada que salta a la pista. Sembla que ho ha trobat.

M’agrada la tensió. Sóc un tio que té temperament, que intenta sempre lluitar al màxim, jugar amb tota la intensitat i defensar la samarreta que porto posada, sigui la que sigui. Es pot dir que sóc un malparit a la pista

Amb 12 anys, va haver de marxar de casa seva, a Mallorca, per formar-se com a jugador a Badalona, al Joventut. Aquella criatura espigolada va plorar molt. “Va ser dur. Vaig tenir molt mals moments. Vaig haver de conviure amb gent gran, i em va costar. Però tot aquell patiment té la seva recompensa. Aquesta duresa em va ajudar mentalment, em va fer més fort”. Diu que no recorda cap sortida nocturna d'adolescent, cap cervesa amb els amics: “Em fa ràbia haver perdut aquesta part de la infància… Però arribar lluny comporta sacrificis”. Vivia amb tres jugadors. Tenien una família que exercia de tutor, però sense relació afectiva.

La recompensa va arribar quan va pujar al primer equip del Joventut. Aquí va ser on va sorgir l'arpa de Rudy. Ell sap que aquesta actitud de resistència provoca ràbia en l'afició contrària. I està sempre preparat per a rebudes hostils. “Alguns jugadors que he conegut tenien qualitat, però els faltava sang. Al final, això els ha impedit arribar més amunt. Tenir caràcter ajuda. Però no sóc el mateix que fa tres anys. He madurat moltíssim”.

El jugador té una visió privilegiada de les relacions Madrid-Barcelona. Va viure deu anys a Barcelona, després va marxar als Estats Units i ara milita al Reial Madrid. Arrufa les celles davant les preguntes on no hi ha una pilota pel mig. No li agraden. Però, davant la insistència, respon. “Quan viatges tens la ment molt més oberta”, respon a manera d'idea general. “Parlo català, tinc molta família allà, i em sento espanyol. Tinc la sort de ser a Madrid, que és una ciutat increïble. M'encanta. Però també trobo a faltar Barcelona i Mallorca, sobretot el mar”.

Abans de l'entrevista, el jugador s'ha vestit de Scalpers per a la sessió de fotos: “M'agrada que l'esportista cuidi la seva imatge i que no se l'identifiqui amb un xandall per ser esportista professional. El que m'atreu de Scalpers és que és molt elegant i sempre utilitzen els millors materials. És un estil clàssic i modern, que és el que més m'agrada”.

El jugador guarda un record agredolç dels seus quatre anys a la NBA. No li agrada el sistema que funciona allà: els esportistes no decideixen on juguen, no són amos del seu destí, sinó cromos que canvien els propietaris dels equips: “Va ser difícil. I una de les coses per les quals vaig decidir tornar a Europa va ser per aquest tema. Un dia pots ser en una ciutat molt bonica com pot ser Miami o Los Angeles, i l'endemà pots ser a Milwaukee, Oklahoma o Memphis, que són llocs on és difícil viure. Això d'estar sempre amb la incertesa de no saber en quin equip jugaràs és molt estrany. Estàs a la disposició del club, que et pot traspassar on i quan vulgui. Aquest va ser un dels motius per abandonar la NBA i fitxar pel Madrid”. Això ja és passat. Rudy fa anys que és aquí, amb el seu ímpetu i la seva sang calenta.