Tàrrega s’acomiada entre el riure i el dol

Si algú diu encara que el claqué està passat de moda, segurament no va anar diumenge a la clausura de la 35a edició de la Fira del Teatre de Tàrrega. La coreògrafa nord-americana Michel Dorrance va demostrar que és possible treure la caspa al tap-dance, generalment associat a senyors amb frac en blanc i negre, fusionant-lo amb el breakdance i la dansa experimental; el seu espectacle ETM: The initial approach va posar dempeus el públic de la seva estrena en el Col·legi Sant Josep, que es va esgargamellar demanant un bis, i va ajudar a arrodonir la bona temporada firal feta per les sales de Tàrrega. Amb 13.000 localitats ocupades, la Fira ha omplert el 85% d'aforament de la seva programació, i ha superat en un 5% les xifres ocupació respecte a l'any passat. Aquestes dades no observen la progressió dels espectacles de carrer, marca de la casa del festival, encara que un passeig per les places i carrers plens a vessar de la ciutat era suficient per confirmar que l’ADN de Tàrrega es manté intacte. No hi ha res que tregui protagonisme als malabars i a les acrobàcies de sempre.

ETM: The initial approach era una dels 30 estrenes presentades aquest any a Tàrrega, el 54% d'una programació que incloïa 54 companyies i en la qual es va apostar per les arts visuals i les companyies petites. Aquestes, amb més tendència a experimentar amb els formats i a sortir de la zona de confort, van ser de les més aplaudides del certamen. És el cas del Wasted d’Íntims Productions, que va esgotar entrades amb la seva escenografia capaç d'incloure el públic en el xivarri d'una macrodiscoteca de polígon industrial de Lleida. O d’A house is not a home, de la companyia barcelonina Ignífuga, que plantejava una adaptació a l'aire lliure de l’Interior, de Maurice Maeterlinck. En aquesta última, una dona i un home observen des d'un cotxe l'interior d'una casa, on es troba la família a la qual han de comunicar la mort d'un dels seus membres; els espectadors podien escoltar la seva conversa, en què anticipaven el drama que es desenvoluparia a l'estança, amb auriculars sense fils.

De fet, la qüestió del dol i el trauma per la pèrdua d’éssers estimats va florir aquí i allà al llarg de la Fira. Ja el primeríssim espectacle, Cuando todos pensaban que habíamos desparecido, abordava la qüestió mitjançant una conversa al voltant d'una taula preparada per al Dia dels Morts, festivitat mexicana que se celebra per als (i es cuina per als) que no hi són. La coproducció de Vaca 35 i Teatro de Cerca va ser el tema del festival que es comentava durant els quatre dies de durada, i va convèncer el públic de Tàrrega amb els seus plats cuinats a foc lent i en directe, les seves al·lusions als afusellats i desapareguts de totes les guerres –a Ayotzinapa, Srebrenica, Granada o Macondo–, i les sentides evocacions dels actors als seus morts. També el públic infantil va poder pujar a compartir les seves experiències doloroses en espectacles participatius com el de Carla Rovira,Most of all, you’ve got to hide it from the chicks.Perquè no tot és riure, ni tan sols a la festa del circ i el teatre.