Nova notícia de Catalunya

És un fet diferencial de la historiografia de Catalunya que l’essencialisme nacionalista i els vestigis paleomarxistes hagin arribat a una confluència tan indestriable que commemorar 1714 va ser reconstruir un fòssil a partir d’una invenció per se pleistocènica. Hi sumaríem el protagonisme de figures mediàtiques manifestament incapaces de distingir entre les formes del Quattrocento i la presa de la Bastilla. Desestimar l’oportunitat d’un simposi presidit per John H. Elliot dóna la mesura de la precarietat intel·lectual del secessionisme fins ara liderat per Artur Mas. I vet aquí l’aparició de la “Història mínima de Catalunya” / “Historia mínima de Cataluña” (Turner), del professor Jordi Canal, que és la bona notícia d’una nova notícia de Catalunya. Pas a pas, pàgina a pàgina, desactiva mites, circumscriu controvèrsies o subratlla aquelles ambivalències del fet històric que, al contrari de l’oficialisme actual, no admet versions unidimensionals.

Per començar, Canal ens diu que Ferran Soldevila no presentava en realitat la història de Catalunya, sinó la història del somni de Catalunya. Ara veiem com desvetllar-se tard i malament d’un somni, o bé fa imprescindibles noves responsabilitats intel·lectuals, o bé ens reté com a companys d’un viatge cap al no-res. I com sosté Jordi Canal, el millor company de viatge no és l’essencialisme. És l’esperit crític, la capacitat autocrítica. Comencem per la pre-Catalunya, la romanització intensa, el naixement de Barcelona, la dominació àrab, el fet permanent de frontera, els repartiments territorials entre descendents, i anem així, veient com Catalunya configura la seva permanència històrica i real, més enllà del somni ahistòric. Abans del segle XX —diu Canal— no existia cap nació dita Catalunya. Després comparegué la idea de construcció nacional, fer país, l’enginyeria social i simbòlica.

El panorama de lapses demogràfics és definitori i, pel que fa a la llengua, Canal ens recorda que el català és la llengua primària de Catalunya, però mai l’única. La pluralitat lingüística és una constant de la història de Catalunya. Abstingui’s el lector independentista amb problemes cardiovasculars. Des de l’instant en què la historiografia romàntica propugna la fusió entre mite i història, agafa pes el nacionalisme d’epopeia, amb el vessant tòxic del victimisme i el de la modernitat que volia ser regeneracionista. Després de l’exposició de 1888, ve la ciutat de les bombes, i el nacionalisme edulcora el conflicte adduint que el problema és Espanya. Èpoques obscures i acceleracions, provincianitat i represes vitals, de l’austriacisme i la resistència catalana a l’ocupació napoleònica: tantes etapes que La història mínima de Catalunya posa al seu lloc, entrelliga i decanta de la llegenda voluntarista. Anota que fins i tot Prat de la Riba, quan es va decidir santificar l’Onze de Setembre, reclamava menys passat i més futur. Eren i són els efectes d’una historiografia unidimensional.