Un nen és el món sencer

La mort d'un nen és un afront, un crit de la vida contra la mort. Un nen mort a la platja, en el lloc en què es produeix aquell idil·li del mar amb la terra i que aquí no desprèn felicitat sinó el terrible so d'una notícia que plou com el plor al cor. Un nen mort a la platja, buscant refugi al món, fugint de la guerra, escapant-se del so cruel de les armes i també de la fam.

Aquesta imatge del nen sirià mort en una platja turca, la desolació que desprèn el gest del guàrdia que va anar a salvar-lo, la llum, la platja, aquella riba que sembla un símbol del pas descalç de l'infant per un món que ja no el rebrà mai, ni a ell ni a tants d'altres. És un poema punyent, un rèquiem com el que entonava José Hierro: és un nen com milions de nens, un ésser humà que ja riu i pregunta i persegueix ombres com si fossin joguines.

La destralada cruel de l'època el converteix en el retrat amb el qual la consciència del món ha de conviure com a expressió d'aquell afront. El policia va fer el gest desesperat; però abans del guàrdia va ser el món el que no el va saber salvar; el guàrdia va ser l'heroi dels ulls tristos, va fer tot el que va poder. No el va saber salvar el món. La seva única destinació, el dels seus pares, el dels seus passos, era sobreviure; el seu horitzó no era ni tan sols viure, tenir un ofici, amors i comiats: la seva destinació, aquesta que jeu ara sense vida al món, era dibuixar a la sorra la casa, el vaixell, i ja no hi ha ni casa ni vaixell ni res. No hi ha res. El món l'hi ha pres tot: ni aquest ni aquell, ni aquest país ni aquest altre: el responsable d'aquesta terrible expressió d'aquest temps és el món sencer, perquè el nen també és el món sencer.Les seves mans són els dibuixos que deixa, el seu cos de tres o quatre anys és el que queda de l'arbre que ell hauria imaginat que era la vida, i abans d'hora va saber que el món no sap salvar els nens perquè també desconeix com salvar-se. Allà jeu, en aquella platja, el món sencer.