Mor l’escriptor i neuròleg Oliver Sacks

El neuròleg Oliver Sacks es va enfrontar els últims mesos a la tasca més difícil amb la qual pugui bregar qualsevol pensador, sobretot algú que va dedicar tota la seva obra a tractar d'entendre el funcionament de la ment humana: explicar la seva pròpia mort. Al febrer, Sacks va anunciar en un article que tenia un càncer terminal i aquest diumenge ha mort a Nova York als 82 anys per un càncer de fetge. Li ha donat temps de publicar les seves memòries, On the move, que editarà Anagrama en castellà en breu, i a escriure uns quants textos a la premsa en els quals, amb la seva característica barreja d'humor i lucidesa, explorava les certeses de la vida quan ja sabia que li quedava poc temps aquí sota. Una frase d'aquell primer text inoblidable, titulat De la meva pròpia vida, que va publicar The New York Times enmig d'una commoció global, resumeix les seves reflexions: "Per sobre de tot, he estat un ésser amb sentits, un animal pensant, en aquest meravellós planeta i això, en si, ha estat un enorme privilegi i una aventura".

Sacks, que va néixer a Londres el 1933 tot i que va desenvolupar gran part de la seva vida professional als Estats Units, deixa enrere un grapat de llibres inoblidables com L’home que va confondre la seva dona amb un barret, Veig una veu (Viatge al món dels sords), Un antropòleg a Mart, Con una sola pierna o Alucinaciones i, sobretot, molts pacients la vida de les quals és molt millor després d'haver passat per les seves mans. El mort Robin Williams, un actor que amb la seva ment genial i fràgil podria haver-se convertit en un dels seus personatges, el va interpretar al cinema al film de Penny Marshall Despertar que va obtenir tres nominacions a l’Oscar el 1990.

Als seus assajos, Sacks pretén explicar què ens converteix en éssers humans, l'estrany viatge entre la ment i alguna cosa que podríem anomenar ànima, nosaltres, cada ésser individual. Com funciona la memòria? Per què i com hi veiem? Què significa poder sentir, escoltar el que ens envolta? Què són l'amor i el desig sexual?

El miracle de la identitat positiva

La seva gran aportació és haver acostat a milions de lectors de tot el món aquells que la societat s'obstina a tractar com a diferents i que Sacks sempre va considerar iguals. Ens va ajudar, amb textos extraordinàriament entretinguts, a comprendre la immensa complexitat de la ment humana i ens va permetre entreveure la manera en què s'enfronten al món tots aquells que massa vegades preferim ignorar. "No vull semblar sentimental davant la malaltia. No estic dient que calgui ser cec, autista o tenir la síndrome de Tourette, en absolut, però en cada cas una identitat positiva ha sorgit després d’alguna cosa calamitosa. De vegades, la malaltia ens pot ensenyar el que té la vida de valuós i permetre'ns viure-la més intensament", va explicar en una entrevista amb aquest diari el 1996.

Oliver Sacks va néixer a Londres i va viure a la capital britànica els bombardejos nazis durant la II Guerra Mundial. Sobre aquesta experiència va escriure un gran article a The New York Review of Books, “Parla, memòria”, en el qual explicava els complexos mecanismes de la memòria i la capacitat dels éssers humans per generar records inexistents que al final són tan sòlids i reals com els autèntics. La seva carrera científica es va desenvolupar als Estats Units –tot i que mai va arribar a ser ciutadà americà– i es va fer famós com a metge els anys seixanta pels seus assajos sobre el parkinson (precisament la història que explica Despertar). Els seus llibres li van proporcionar un reconeixement mundial.

Resulta difícil seleccionar algun dels seus personatges per sobre d’altres. L'autista que s'apropa al llenguatge a través del dibuix –"L’artista autista" a L’home que va confondre la seva dona amb un barret– pot servir per resumir la seva forma de concebre la medicina i la literatura. Aquest pacient permet a Sacks escriure: "Ser una illa, estar separat, és inevitablement una mort? Pot ser una mort, però no inevitablement. Perquè encara que s'han perdut les connexions horitzontals amb els altres, amb la societat i la cultura, pot haver-hi connexions verticals, intensificades i vitals, connexions directes amb la naturalesa, amb la realitat, sense influències". El seu personatge aconseguia aquestes connexions directes a través de la seva capacitat per dibuixar. El seu repte com a científic era donar-li una oportunitat, buscar formes per guiar-lo i aconseguir que trobi una vida plena en la seva diferència radical. Aquest va ser sempre el seu objectiu com a científic i com a escriptor.

Al seu obituari, The New York Times explica una anècdota que resumeix bastant bé la seva forma de veure el món: rebia unes 10.000 cartes a l'any, però responia sempre "als menors de 10 anys, als més grans de 90 i els que estaven a la presó". Va escriure el seu últim article a principis d'agost, titulat Mi taula periòdica: lamentava alhora tot el que es perdria davant la imminència de la mort –explicava que ja es trobava molt malalt–; però també celebrava la densitat de la seva existència. I no pensava rendir-se: "Volia divertir-me una mica fent un viatge a Carolina del Nord per veure el meravellós centre d'investigació sobre lèmurs de la Universitat de Duke. Els lèmurs són propers a l'estirp ancestral de la qual van sorgir tots els primats, i m'agrada pensar que un dels meus propis avantpassats, fa 50 milions d'anys, era una petita criatura que vivia als arbres no tan diferent dels lèmurs actuals. M'encanten la vitalitat saltadora i la seva naturalesa curiosa".

La seva obra és una descomunal lliçó de solidaritat, que segueix a fons el principi que Atticus Finch, el protagonista de la novel·la de Harper Lee Matar un rossinyol, explica els seus fills com a gran lliçó de vida: "Mai coneixes realment una persona fins que t'has calçat les seves sabates i hi has caminat". Sacks ens va obligar a caminar amb moltes sabates –les d’un cec, les d’un pintor que ha perdut la percepció d'un color, les d’un autista, les dels sords– i, a sobre, ho va fer d'una forma extraordinàriament divertida. El fet que, com ha explicat recentment, la seva mare el maleís quan li va confessar la seva homosexualitat, segurament va influir profundament en la tolerància cap a la diferència que marca tots els seus assajos. Va canviar la forma en què veiem els altres, i en què ens veiem a nosaltres mateixos, i això és una cosa que es pot dir de molt pocs autors.