Secessió o pluralisme

Un tret de les fórmules federals o autonòmiques és que permeten rectificar, mentre que la independència té una marxa enrere molt difícil. Què passaria, per exemple, si després de la declaració unilateral d'independència de Catalunya, en les següents eleccions guanyessin partits contraris a la separació? Podrien governar en una república catalana independent? Amb quines regles?

El full de ruta previst per Artur Mas i els seus socis no té una destinació oberta. Es tracta d'un procés que condueix a la independència en tot cas; el que se sotmet a debat és quina via resulta més ràpida o menys costosa. Els no independentistes quedarien a la pràctica exclosos del debat ulterior si no aconsegueixen que els resultats del 27-S siguin tals que impedeixin a Mas tirar endavant aquell full de ruta.

En els sondejos recents de Metroscopia hi ha dades que confirmen la idea, intuïtivament detectada fa temps, segons la qual si entre el model autonòmic actual i la independència s'introdueix la possibilitat de votar per una opció intermèdia (federalista, per exemple, o d'autonomia reforçada en matèria fiscal), el suport a la independència baixa uns 20 punts, fins al 30%, i aquella opció intermèdia passaria a ser majoritària: del 46%.

La divisió en dues meitats de pes similar que continuen registrant els sondejos quan es planteja la hipòtesi d'un referèndum o plebiscit no recull la pluralitat real de la societat catalana, com reflecteix la presència a les urnes de fins a set candidatures amb possibilitat d'aconseguir representació. I com reflecteixen, sobretot, les múltiples enquestes que estant constatant que entre dos terços i tres quartes parts dels catalans consideren compatibles les seves identitats catalana i espanyola. Aquesta compatibilitat és la base del sistema autonòmic, i ho seria d'un model federal si es reformés la Constitució amb aquesta perspectiva.

No obstant això, la resistència a d'anar a votar a les eleccions catalanes d'una part de l'electorat impedeix que aquesta pluralitat sorgeixi. Això es pot deure a dues raons: el descoratjament davant la coactiva pressió independentista (que afecta entre el 38% i el 45% dels votants de PSC, PP i Ciutadans); o al fet que no acaben de creure's que la independència sigui una possibilitat realista, que comparteix el 63% dels catalans (i el 82% de la resta dels espanyols). Això últim acaba de ser invocat per dirigents empresarials catalans com Josep Bou, que ha alertat de la passivitat fins ara de molts empresaris malgrat que, des de l'inici del procés sobiranista, se n'han anat de Catalunya prop d'un miler de societats.

Aquesta passivitat té la seva expressió més inquietant en sectors de l'electorat oposats al secessionisme però que consideren que la forma d'expressar la seva adhesió al sistema autonòmic actual és no votar, quedar-se a casa el 27-S. Però és tot el contrari. Cada vot d'aquell dia serà decisiu perquè, guanyi qui guanyi, el que compta és si hi ha prou base per continuar la ruta cap a la independència o no. Tot vot a llistes que no incloguin la independència als seus programes pesarà a favor dels qui no volen passos irreversibles sinó sortides respectuoses amb la pluralitat catalana.