Sastreria El Barco

Sembla estrany que un objecte tan insòlit no es fotografiï més. Un vaixell de dos pals suspès a l'aire, solcant un mar inexistent. La maqueta d'aquest navili pintat de blanc i verd, amb les seves barques de salvament als costats i les seves escaletes de corda per pujar al masteler, sembla aferrada a una barra de ferro que uneix el seu casc a la paret d'un edifici. Això que només veiem de reüll quan passem per aquí és un dels últims reclams publicitaris que li queden a aquesta ciutat (com la mostra comercial de Can Culleretes, o la clau de la ferreteria Cucurella del carrer Riereta), uns elements que van servir durant segles perquè els clients, habitualment analfabets, poguessin reconèixer el tipus d'establiment que buscaven. Aquest en concret va pertànyer a una sastreria que va estar situada en un dels enclavaments comercials més populars de la vella Barcelona.

El lloc d’El Barco l’ocupa avui el restaurant Santa Maria del Mar

Les voreres que envolten la basílica de Santa Maria del Mar van tenir durant molt de temps l'aspecte d'un gran soc, ja que tots aquests carrers desbordaven de botigues que oferien els seus productes directament a la porta. En aquells dies, el temple estava envoltat de petites barraques de fusta adossades als seus murs, on es venia una mica de tot, i que van estar dempeus fins al 1926. Hi abundaven els venedors ambulants, els llocs de llaminadures i els quioscs de begudes. Per Nadal se celebrava la Fira de Sant Tomàs, on es podia trobar tota classe de materials per fer pessebres, de forma similar a la Fira de Santa Llúcia. En aquells anys, aquesta església era coneguda com “la catedral de la peixateria”, perquè als seus voltants hi havia molts comerços dedicats a la venda de peix salat i sec. Es deia que les misses que s'hi celebraven feien olor de peix, perquè hi assistien molts pescadors. I Joan Amades recull la llegenda que els seus parroquians eren batejats amb l'aigua utilitzada per dessalar el bacallà. Santa Maria estava vinculada amb la confraria de bacallaners i comerciants de sardines de la costa, arengs i moixames; dels divuit magatzems d'aquesta classe de productes que hi havia a tota la ciutat, setze eren als voltants.

Canvi d'ubicació

Sobre aquest univers comercial (que a partir del 1876 va començar a girar entorn del Mercat del Born), hi regnava una sèrie d'establiments que proveïen de peces de vestir els seus veïns modestos, fossin mariners, obrers o venedors. Sastres coneguts com a mantegaires, que venien des de vestits de primera comunió a roba de feina o barretines. N'hi havia als carrers de Canvis Vells o de les Caputxes, però els més famosos eren els que acollia la plaça de Santa Maria del Mar, un al costat de l'altre. Hi havia la sastreria La Estrella (de la qual Sempronio explicava que als anys vuitanta li van robar el reclam), el Gran Basar de Sastreria La Luna de Artigas i Pich (“Vendes a l'engròs i al detall, gran assortit en vestits confeccionats de totes classes”), i la sastreria El Barco. Aquesta última era propietat del sastre Francisco Armengou, i s'anunciava com “Sastreria i confecció El Barco, gran assortit de robes fetes i a mida de totes classes. Especialitat en vestits esport i vestits mecànic. Es fan vestits en 6 hores”. Aquest emprenedor era des del 1918 el vicepresident del gremi de Robes Fetes, tenia l'empresa Manufactures de Sastreria i Camiseria Francisco Armengou, i s'emparentaria amb la fàbrica de “tintoreria, blanqueig, aprest i mercerització de cotons en madeixes” Ramon Borras SA de Badalona, gràcies al casament de la seva filla amb un hereu d'aquella indústria.

Les voreres que envolten Santa Maria del Mar van tenir durant molt de temps l’aspecte d’un gran soc

Tots aquests comerços van anar desapareixent en silenci a finals del segle XX, la premsa no es va fer ressò del tancament. Al seu lloc, on hi havia La Luna hi ha la botiga de confeccions femenines de Lurdes Bergada i Syngman Cucala, i en lloc d'El Barco hi ha el restaurant Santa Maria del Mar, mentre que el local on era La Estrella l'ocupa el bar de vins La Vinya del Senyor. Fins i tot el vaixell ha canviat d'ubicació, per fotografies antigues s'observa que estava situat sota del balcó del primer pis i ara ha ascendit fins a la balconada del segon, segurament per evitar-ne el robatori o algun acte de vandalisme. I allà continua, surant per sobre dels caps dels milers de turistes que diàriament van a la plaça, com bancs de peixos lloro.