El deure del ministre

El ministre de l'Interior va justificar ahir que va rebre al seu despatx l'exvicepresident Rato, imputat per diversos delictes, a petició seva i per un motiu relacionat amb la seva seguretat personal després d'haver estat objecte d'amenaces a les xarxes socials. L'oposició no se'l va creure i va exigir la seva dimissió. A l'explicació del ministre no només li van faltar precisions, sinó també el més mínim sentit de la lògica. A més, va deixar en l'aire un dubte molt important: Jorge Fernández Díaz va dir que en rebre Rato s'havia limitat a complir amb el seu deure; nosaltres hi afegiríem: el seu deure amb qui? És possible que parlessin de seguretat, però no s'entén per què llavors no s'esmentava a la nota oficial del Ministeri difosa quan es va fer pública la trobada, en la qual es deia que en la reunió s'havia parlat d'assumptes “exclusivament personals” i “completament al marge de la seva situació processal”. El mateix Rato va declarar aquell mateix dia que entre els temes tractats hi havia “tot el que m'està passant”, expressió que només podia referir-se a la seva situació processal. S'entén, per tant, la sol·licitud de dimissió del ministre, encara que només sigui per un acte de negligència injustificable.

L'oposició també va rebutjar l'argument que la investigació policial depenia de l'autoritat judicial. De la del blanqueig se n'encarrega una unitat de la Guàrdia Civil, l'OCU, que depèn d'Interior. Rodrigo Rato és una personalitat rellevant pel seu passat, però també és un imputat. El ministre no podia ignorar aquesta segona dimensió ni deixar de preveure els efectes que provocaria la seva deferència, si transcendia. És aquesta imprudència política el que ahir havia de jutjar la Comissió d'Interior. Però la sessió va anar precedida de la presentació per part dels socialistes d'una denúncia contra el ministre per prevaricació, omissió del deure de perseguir delictes i revelació de secrets. El Ministeri va respondre anunciant una possible querella contra el PSOE per denúncia falsa, injúries i calúmnies.

La judicialització de la política tantes vegades denunciada pels que continuen practicant-la brilla a gran altura en aquest empat. Lamentable. Portar l'assumpte al terreny penal permet esquivar el retret polític i transmet la idea que els tribunals tenen més credibilitat que les institucions representatives per resoldre debats polítics.