És una sortida el 27-S?

El president Mas ha convocat unes eleccions formalment autonòmiques però els resultats de les quals es pretén que siguin valorats exclusivament des del prisma de l’adhesió o no a la independència de Catalunya. Com si fossin un plebiscit. Aquesta pretensió és abusiva, ja que no hi ha hagut un acord previ entre els participants perquè això sigui l’únic que es tingui en compte, amb ignorància de les prioritats que cada candidatura plantegi al seu programa. Les que no acceptin per endavant aquest caràcter plebiscitari no han d’acatar per força les conseqüències polítiques que els seus promotors vulguin atribuir-los. En conseqüència no tindria sentit boicotejar-les per no contribuir a legitimar-les. No les legitima qui voti candidatures que no portin la independència als seus programes.

L’absència d’acord previ afecta també els requisits per validar els resultats: amb quina participació i amb quina majoria. Del primer no n’han dit res, i sobre el segon hi ha divisió: Mas parla de majoria àmplia, sense precisar, i per Josep Rull, el seu número dos, n’hi hauria prou amb la majoria d’escons, encara que no n’hi hagi en vots perquè “parlem d’eleccions, no de referèndum”. Opinió que comparteix Junqueras i que és molt reveladora: s’equipara eleccions plebiscitàries amb referèndum, però sense les garanties pròpies d’aquest últim. Només David Fernàndez (CUP) avança una xifra: el 55% en vots i escons.

Fins fa poc s’admetia que seria incoherent requerir una majoria qualificada inferior als dos terços dels diputats que estableix l’Estatut per a la seva reforma. Ara s’ha oblidat aquest escrúpol. Una dada significativa que recull Stéphane Dion, inspirador de la doctrina canadenca sobre l’autodeterminació, és que als 13 països que des del 1945 i fora del context colonial van accedir a la independència per via de referèndum, la majoria mitjana va ser del 92%.

Seria absurd plantejar un límit similar a Catalunya, però també ho és pretendre que un canvi tan radical, que compromet les generacions futures, es pugui resoldre per una majoria escarida. Un argument contra els referèndums és que la polarització entorn de dues úniques opcions, sí o no, desfigura la pluralitat d’una societat moderna. El 27-S és un intent de substituir aquesta alternativa per programes que continguin la posició sobre la independència, cosa que no corregeix aquesta tara. Al contrari, l’agreuja en forçar l’electorat a pronunciar-se sobre aquest únic punt, cosa que equival, com ha escrit aquests dies el professor Rubio Llorente, a atorgar un “mandat en blanc per a tota la resta”, i consegüentment el “Govern resultant podria no governar o governar com li donés la gana”.

El 27-S es tria una majoria de Govern que haurà de respondre a demandes ciutadanes de les quals es deriven prioritats més enllà de la qüestió nacional. I fins i tot aquesta qüestió admet plantejaments més matisats que el sí o no a la separació. Segons un sondeig recent d’un organisme dependent de la Generalitat, els catalans partidaris de sortides intermèdies (federalisme, autonomia reforçada, confederalisme) tenen un suport (57%) vint punts per sobre de l’opció decididament independentista.

Mas ha presentat el 27-S com a última solució davant la negativa del Govern d’Espanya a asseure’s a negociar. Però a negociar què? Si del que calia parlar era de com facilitar el trànsit a la independència, el diàleg era impossible. El retret que cal fer a Rajoy és que no hagi estat capaç de plantejar sortides intermèdies amb encaix constitucional. Però tampoc Mas n’ha requerit. Primer per por dels seus socis i després per falta de valor per reconèixer que s’havia ficat en un atzucac. Així hem arribat al 27-S.