Envellir sense joves

Val la pena que els polítics incloguin en la seva agenda les estimacions que atribueixen a Europa la qualitat de continent més envellit del món el 2050, mentre que Àfrica serà el més jove. En poc més de tres decennis, el percentatge de majors de 60 anys haurà crescut a Europa un terç per sobre dels que hi viuen ara, segons les Nacions Unides. Els èxits aconseguits amb l'augment de l'esperança de vida no són obstacle per adonar-se de l'impacte que impliquen sobre el finançament de la salut, les pensions i la dependència.

Satisfer les necessitats i expectatives d'un contingent de jubilats en franc creixement serà gairebé una quimera si no va acompanyat d'un augment de la població en edat de treballar. A Espanya hi ha 9 milions de pensionistes per 17 milions de persones en actiu, com va recordar Mariano Rajoy divendres passat, al final de la seva conferència de premsa a la Moncloa, una relació que el va portar a subratllar el problema que plana sobre el sosteniment de la Seguretat Social.

És inútil pensar en la natalitat com a solució. Per canviar el curs dels esdeveniments faria falta que cada dona donés a llum una prole nombrosa (la mitjana a Espanya és d'1,3 fills, per sota de la ja modesta xifra europea d'1,6). Culturalment, aquest objectiu és molt difícil en una Unió Europea on França, el Regne Unit i Irlanda són les excepcions significatives a la baixa natalitat.

Encara que les conseqüències de la crisi econòmica enfosqueixen altres consideracions, la Comissió Europea relaciona l'envelliment demogràfic amb les dificultats per recuperar els nivells previs a la crisi. Persisteixen grans contingents de treballadors a l'atur que s'haurien de recuperar amb polítiques actives d'ocupació. Però no són pocs els estudis internacionals que alerten de la insuficiència de les solucions per al Vell Continent si es descarta la immigració.

Els governs s'haurien de plantejar una política d'atracció d'immigrants per vies legals i controlades, i acompanyar-la de les mesures d'integració que siguin necessàries. Quan els experts de les Nacions Unides i de la Comissió Europea insisteixen en la correlació entre immigració i prosperitat, cal escoltar-los amb més atenció que als polítics sobiranistes o d'extrema dreta que proposen mesures autoritàries, argumentant que immigració equival a delinqüència o a substitució de treballadors locals per estrangers.

A cop de reforços policials i d'aixecament general de murs no s'arribarà a una solució. Els drames que es viuen al Mediterrani –i ara a l'Eurotúnel– són vàlvules d'escapament que busquen els que veuen com els tallen altres camins per migrar o demanar asil. El tancament del pas a la immigració no només fa més profunda la crisi d'imatge d'Europa davant la resta del món, sinó que implica, en el fons, un futur incert per als habitants del Vell Continent.

L'alternativa a invertir en integració és calcular el que ens pot costar una Europa que s'acosta a l'hivern demogràfic, sense consciència del que això significa.