Prohibit dia i nit

Caminant per Barcelona, sovint em ve al cap una de les meves lectures juvenils. Recordo aquell estiu i la impressió que em va causar el protagonista d'aquella novel·la, un rodamón amb el cos totalment cobert de tatuatges, cadascun dels quals il·lustrava una narració, totes diferents. Igual que a L'home il·lustrat de Ray Bradbury (ja que es tractava d'aquest llibre), les parets expliquen la seva història per mitjà d'imatges, petites vinyetes que ens sorprenen d'improvís si ens deixem portar.

Per trobar la primera d'aquestes il·lustracions cal abandonar el carrer i accedir, a través d'un estret passadís, fins al cor d'una antiga fàbrica de l'Eixample. Es tracta d'una factoria de finals del segle XIX, que rep el visitant amb un llarg túnel de bústies i després amb la llum tamisada d'un pati amb plantes al qual treuen el cap petits tallers de fotògrafs i artesans, a més de l'editorial Comanegra. L'edifici es conserva com a lloc de treball, amb la seva esvelta xemeneia. És decorant la pell enrajolada d'aquesta torre fenomenal, sobre un quadrat enguixat, on es pot llegir: “Prohibit dia i nit estacionar qualsevol classe de vehicles i mercaderies. Pati reservat, càrrega i descàrrega”.

El cartell, de la fàbrica Lehmann & Cª a Consell de Cent, impedia aparcar-hi

Aquesta és l'antiga fàbrica Lehmann & Cª del carrer Consell de Cent, prop del jardí dedicat a Emma de Barcelona. Aquesta empresa pertanyia a la Fleischmann & Bloedel, constituïda a Alemanya amb capital jueu, i dedicada a la fabricació de nines de porcellana. A finals del segle XIX, aquestes joguines eren tota una innovació i causaven veritable furor entre les nenes, fins al punt que la firma es va ampliar amb capital francès. Aviat va obrir sucursals per a la seva marca Edén-Bebé a París i Barcelona, ciutat aquesta última des d'on es pensava al mercat americà. La seva seu barcelonina va ser projectada el 1891 per Joan Vigo, B. Giol i Ramón Altayó; un immoble amb habitatge al carrer i naus interiors disposades entorn d'un pati. La geògrafa Mercè Tatjer explica en el seu llibre Barcelona, ciutat de fàbriques (Albertí Editor) que aquest trust francoalemany va iniciar la seva producció el 1894, i en poc temps la seva plantilla era de 250 empleats. Els seus forns estaven pensats per a la cocció i decoració de peces de porcellana, i per fondre metalls. Al voltant de la seva xemeneia hi girava tota l'activitat fabril, i també social, dels que vivien aquí. Prohibit estacionar dia i nit denota una tasca incessant, que es va incrementar a partir del 1914, quan es van ampliar les instal·lacions i es va instal·lar l'energia elèctrica.

Segurament l'historiador més conscienciós pel que fa a aquesta fàbrica sigui Pere Capellà Simó, guanyador del premi Ciutat de Barcelona 2013 d'història amb el seu llibre La ciutat de les joguines (Gregal), en què explica com Barcelona va arribar a ser una de les capitals mundials en la indústria de la joguina. A Lehmann & Cª es fabricaven i distribuïen nines articulades, cossos, caps i indumentària. Els seus productes es podien trobar en les millors botigues de joguines dels carrers Ferran i Princesa, o als grans magatzems El Siglo de la Rambla, que eren els seus principals clients. Com els seus col·legues francesos de la Samaritaine o Printemps, aquests grans magatzems comercialitzaven una línia pròpia de nines Edén-Bebé, batejades com a Bebé-Siglo, amb la marca estampada al cinturó.

Avui l'espai, en un interior d'illa de cases, acull una editorial i tallers artesans

Els problemes van arribar després de l'esclat de la Primera Guerra Mundial, quan l'empresa mare francogermana va ser denunciada per poc patriòtica. El patriarca Salomon Fleischmann va haver de fugir de França i va morir a la frontera d'Hendaia el 1916. Un cop acabat el conflicte, Barcelona va perdre la capitalitat joguinaire en benefici dels tallers valencians. A més, la nina de porcellana semblava fràgil i antiga comparada amb les noves joguines de cel·luloide o cartró. Així, el 1919 es va crear l'empresa Lemanos SA, que, quan Fleischmann & Bloedel va ser tancada el 1935 per l'Alemanya nazi, va continuar fabricant des de plats i coberts per a l'exèrcit fins a disfresses de carnestoltes. Finalment, els anys vuitanta va llogar part de les seves instal·lacions com a tallers per a paletes, lampistes i fusters. El 2002 l'empresa es va traslladar a Sant Adrià de Besòs, i l'espai va quedar tal com el podem veure avui dia: una crisàlide fora del temps envoltada de tests.