Sí, Majestat, és reconduïble

Als coneguts epítets que habitualment es dediquen a la qüestió catalana acaba d'unir-se el suposat diagnòstic real “irreconduïble”, segons la indiscreció del president càntabre Revilla, que no ha desmentit la Zarzuela. Alhora proliferen les manifestacions retòriques de càrrecs polítics, als quals s'afegeix el mateix Rei, glorificant “la unitat versus disgregacions malsanes” i “l'imperi de la llei”, mentre altres opten per apel·lar a una performance sentimental que ens uneixi als malvolguts dels catalans, i encara sort que ja no és per aquí Carlos Floriano, que segurament ho reduiria a un problema dermatològic…

Fa temps vaig publicar en aquest diari un article (el 7 de gener del 2014) titulat Una pregunta balsàmica? Que precisament feia referència al que avui és, suposadament, l’irreconduïble “problema català”. Deplorant la possible disgregació d'un país que fa segles que es manté unit, vaig provar de reflexionar sobre la conveniència balsàmica de seguir el deixant del Tribunal Suprem del Canadà, un intent jurídic seriós d'oferir una via legal que, sense reconèixer el “dret a la secessió”, permetés atendre les demandes pacífiques i democràtiques d'una part de la població i canalitzar-les democràticament.

Mentre els britànics optaven per un bàlsam d'aquest tipus en la “qüestió escocesa” que ha aconseguit una pacificació immediata i un ajornament ad calendas graecas de futurs qüestionaments, aquí seguim encallats en aquesta afirmació tan torera com ineficient d'“el que no pot ser no pot ser i a més és impossible” com a única resposta política a un problema enquistat que enverina greument la convivència entre espanyols, i ara exacerbat per la crisi i l'artera manipulació sentimental de Mas i els seus corifeus, combinada amb una habilitat política indiscutible per esquivar els obstacles legalistes que ha disposat la brigada aranzadi (Enric Juliana dixit).

I ara què?, ens preguntem els ciutadans del carrer. Implorem a l'apòstol Santiago la unitat d'Espanya com ha fet Feijóo? Apel·lem la Brunete, com tard o d'hora exigirà la premsa de la caverna? Té raó el Rei quan diu que la situació és ja irreconduïble? Podria fer alguna cosa que no fos cridar a “la unitat que reforça i la disgregació que afebleix”?, plantejament tan obvi com que als catalans se'ls han tancat totes les possibilitats legals de plantejar-se d'una altra manera la seva relació amb l'Estat, una voluntat tan molesta com impecablement democràtica.

Felip VI podria fer alguna cosa que no fos cridar a “la unitat que reforça i la disgregació que afebleix”?

Naturalment que la iniciativa política no correspon al Rei, però donada la situació d'excepcionalitat per la determinació de Mas i els seus aliats de convertir les pròximes eleccions autonòmiques en plebiscitàries, i l'absoluta inanitat del Govern de Rajoy (no se li ha acudit res més que nomenar com a candidat el pacificador d'Albiol), potser sí que Felip VI podria parlar a les forces polítiques d'alguna altra cosa que no fossin tòpics i bones intencions davant d'un problema polític de primer ordre. Ens trobem en un període nou amb moviments sísmics en l'electorat i en les estructures de l'Estat i ni les frases fetes ni l'acreditada familiaritat borbònica resulten adequades davant la magnitud i complexitat del problema polític català actual.

El Rei no governa, evidentment, però el seu poder arbitral sí que podria suggerir a les principals forces polítiques alguna altra idea més subtil que els tòpics ja coneguts. Ja no és temps de trinxeres i eslògans, sinó d'alta política, una finezza que condueixi a un plantejament seriós d'inclusió de Catalunya a Espanya de manera consensuada. No sembla tan difícil d'acord amb els dictàmens del Tribunal Suprem del Canadà o bé a través d'alguna proposta seriosa que ja s'ha plantejat sobre un blindatge de les competències lingüístiques i culturals de Catalunya, un règim fiscal més equilibrat que s'aprovi posteriorment.

Encara que la situació és cada vegada més complicada, no s'ha d'oblidar que la política és l'art de les possibilitats, com està demostrant el president Obama. En el cas català, un acord de mínims a 10 anys vista seria aigua beneïda per a aquest país de països que no pot estar trasbalsant eternament un problema realment complicat però no irresoluble ni “irreconduïble”. Sí que es pot, Majestat.

Pedro J. Bosch  és metge oftalmòleg i escriptor.