Sempre ens quedarà París

En menys d'un lustre Zaz s'ha convertit en un fenomen musical i no només en la seva França natal, també al sud dels Pirineus. Un fenomen més prodigat pel boca-orella que per grans inversions de multinacionals (si és que encara queden multinacionals que inverteixin en música).

Fa un any la cantant francesa va deixar un bon record al seu pas pel Cruïlla; dissabte passat va tornar en gran per conquistar un Poble Espanyol que ja estava entregat d'entrada. Entregat fins al punt que Zaz va començar el seu recital amb Les passants, un tema del seu primer disc, i el públic ja la va corejar entusiasmat.

A partir d'aquell moment va anar intercalant els seu vells temes amb els més destacats del seu últim disc, un superb homenatge farcit d'amor cap a la ciutat de París. I aquí va aparèixer el problema: les cançons de Paris, escrites pels millors compositors de la història recent de França (Aznavour, Trenet, Lamarque, Ferré...), són molt superiors a les que Zaz havia cantat amb anterioritat: fins i tot el seu gran èxit Je veux resulta insuls davant les seves versions de, per exemple, Sous le ciel de Paris, que va immortalitzar Edith Piaff, o, sorpresa perquè no és al seu disc, Les prénoms de Paris, de Jacques Brel. A més, el tractament que ha donat Zaz a aquests estàndards parisencs té força i molt atractiu combinant hàbilment jazz manouche, musette, swing i la chanson de tota la vida; el resultat és una barreja tremendament rítmica i contagiosa. Una barreja que funciona d'allò més bé sobre l'escenari amb l'omnipresent ritme de dues guitarres a l'estil gitano i un expansiu trompetista omplint tots els forats i aportant el necessari toc jazzy.

Al Poble Espanyol les cançons parisenques van sonar amb arpa; la resta va quedar una mica lluny. Zaz es va mostrar en tot moment com un animal d'escenari, ho omple completament, i només va errar en el seu intent de caure bé i llegir les presentacions en català, cosa que es va agrair, però que les va fer pràcticament incomprensibles. Zaz és un fenomen escènic encara que es mou entre dos mons molt diferents: el pop una mica insuls i la chanson amb majúscules. Caldrà esperar a veure cap a on es decanta la seva carrera. Mentrestant, sempre ens quedarà París.