El president absent

Es commemoren avui 80 anys del nomenament com a president del FC Barcelona de Josep Suñol (Barcelona, 1898; Alto del León, 1936). Va ser polític, defensor de la llibertat, de la democràcia i del catalanisme i per això va morir afusellat a la serra de Guadarrama, el 6 d'agost del 1936, quan era president del Barça. No obstant això, els soldats feixistes que li van disparar només sabien que era diputat republicà i català. Va morir víctima del fanatisme, segons ha assegurat l'historiador Josep María Solé i Sabaté, catedràtic d'Història Contemporània de la UAB, en l'homenatge que li va tributar el Barça. “La vitalitat moral d'un país té a veure amb l'altura moral, la categoria de les seves individualitats, i la capacitat que tinguem de reconèixer-les i admirar-les. Perquè són aquests referents els que fan pujar l'autoestima i empenyen les voluntats”, va assegurar. Segurament per això des del Barça s'ha impulsat la idea de l'any Suñol. En el seu honor, el club li ha dedicat la llotja del Camp Nou, que des de fa uns mesos porta el seu nom, i un espai al Museu Josep Lluís Núñez.

La figura de Suñol transcendeix el barcelonisme i així s'han encarregat de reconèixer-ho tots els qui han glossat la seva memòria, en els diferents llibres i articles que se li han dedicat. La seva va ser una línia d'actuació política, en la qual la seva vinculació amb l'esport i el periodisme són simples camins per aconseguir una societat més lliure i, per sobre de tot, una Catalunya culta, demòcrata i independent. Així ho han reconegut sempre tots els treballs que s'han fet per recordar-lo. Per exemple, el volum que li van dedicar en la col·lecció editada per Barcanova durant el centenari del FC Barcelona i que van signar Lluis Durán i Magda Oranich, titulat Suñol i el Barça del seu temps, el llibre escrit per Jordi Badia Josep Suñol i Garriga. Viure i morir per Catalunya, d'editorial Pagès, o els treballs de Jordi Finestres, David Salinas o Xavier García Luque. Va ser un home d'Estat que la casualitat i la guerra van matar prematurament.

Nascut el 21 de juliol del 1898 al si d'una de les famílies més benestants de Barcelona, rica pel negoci del sucre, Suñol va mostrar aviat les seves inquietuds socials i la seva proximitat al Barça, que va ser més intensa des que Milans del Bosch va suspendre durant sis mesos el club per una xiulada a l'himne d'Espanya, en un partit homenatge a l'Orfeó Català celebrat a les Corts. Els qui han estudiat la seva trajectòria el defineixen com un home “modern, viatjat i audaç”. Era carismàtic i molt proper a la ciutadania. Sent candidat d'Esquerra Republicana, va rebre en dos sufragis més vots que Macià o Companys. “Era un home d'una popularitat extrema”, reconeix Solé i Sabaté.

De la seva butxaca van sortir els diners per fitxar Balmanya, per pagar-li a Manuel Blanco, un intrèpid navegant, una travessia per l'Atlàntic, o els fons que van finançar la carrera del púgil Gironés, campió d'Europa i capaç d'omplir l'estadi de Montjuïc. També va ser l'editor de La Rambla i de La Nau dels Esports, setmanaris de referència. A la seu de La Rambla, davant de la Font de Canaletes, va instal·lar una pissarra on s'advertia els paisans dels resultats del Barça.

Per la seva tendència política va ser batejat com l'altre noi del sucre. El noi original era activista anarquista de la CNT, però Suñol era un industrial, probablement el més potent de l'Estat espanyol per les seves plantacions de remolatxa a Aragó. La influència política del jove Suñol deriva del seu oncle Isidre, qüestió que el va enfrontar al seu pare, propietari de la sucreriaque portava el seu nom, on van treballar com a dependents de la botiga Daniel Cardona, fundador d'Estat Català i el poeta Joan Salvat Papasseit. El va moure la intenció d'arribar a un públic majoritari per transformar la societat i per això va escollir com a camí l'esport, conscient que sempre seria més fructífer aconseguir adeptes en un camp de futbol que no pas en una biblioteca. “Visca el Barça, visca la Catalunya esportiva”, escriu en un discurs, convençut que era possible millorar les condicions de vida des de l'esport. Va defensar la idea d'“esport i ciutadania” rigorosament un axioma revolucionari i dogmàtic per a l'època. Reclamat el 1934 com a president del Barça, no va acceptar, però va dissenyar la junta. Va incloure-hi la primera directiva a Espanya, Anna Maria Martínez-Sagi. Un any després, el 27 de juliol, convençut que és una manera de fer país, després d'haver sanejat el club finançant-lo econòmicament i canalitzant-ho ideològicament, finalment, accedeix a ser president, per aclamació.

No va pensar mai que el cop d'Estat feixista arribaria gaire lluny, així que l'agost del 1936 es va disposar a fitxar jugadors per al Barça. Per això, diuen, viatjava a Oviedo amb 25 pessetes a la butxaca, prèvia escala a València i Madrid. Després de dormir a l'hotel nacional de la capital espanyola, es disposava a viatjar a Astúries en un Ford, amb un xofer i un periodista. El vehicle tenia una banderola catalana, abans havia volgut arengar les tropes republicanes. En el quilòmetre 51 de la serra de Guadarrama, entre Cercedilla i El Espinar, en una casa de peons un grup de soldats li crida l'alto. Ell creu que són fidels a la República, però són feixistes. Sense judici, és afusellat. L'expedient diu: “Membre destacat de l'esquerra i diputat a Corts, el van fer presoner i les autoritats el van condemnar a l'última pena”. Ningú sabia que al mateix temps, executaven el president del Barça.

La Federació Espanyola crea la Columna Suñol, a Gràcia li dediquen un carrer i es forma la centúria Suñol. Les seves paraules segueixen vigents a través de la seva fundació i l'associació dels Amics de Josep Suñol; també del Barça, que el va recordar des de la seva execució com el “president absent”. “Tenim el deure ineludible de canalitzar la força esportiva per ser el poble més culte i esportiu del món, un cos sa reporta una intel·ligència desperta”, va dir Suñol, molt més que un president del Barça. Pel Barça va barallar; per Catalunya va morir qui un dia com avui, fa 80 anys, es va convertir en president del FC Barcelona. Des del 4 d'agost del 1996 una placa al lloc on va ser afusellat recorda aquell assassinat. La va descobrir Joan Reventós, quan era president del Parlament de Catalunya, acompanyat, entre d'altres, per l'historiador Jaume Sobrequés, llavors directiu del Barça.