Però tu saps qui sóc jo?

A finals dels vuitanta, el gran lògic i filòsof anglès Alfred Ayer feia una estada en una universitat de la costa est nord-americana quan el van convidar a una festa a casa del dissenyador Fernando Sánchez. En aquella festa també hi havia Mike Tyson, aleshores un jove púgil en el moment més tirà de la seva carrera. En un instant de la nit, Tyson va adoptar una actitud agressiva cap a una dona que hi havia a la festa. Ayer, que en aquell temps ja era gairebé octogenari, va interposar-se amb el seu físic –que era el més exuberant que pot ser el físic típic d'un filòsof– entre Tyson i la dona, exigint al boxador que es calmés. Desconcertat per l'atreviment, Tyson li va etzibar: “Però tu saps qui cony sóc jo? Sóc el campió mundial dels pesos pesats”. Ayer va contestar: “Doncs jo vaig ocupar la Càtedra Wykeham de Lògica a la Universitat d'Oxford durant 20 anys. Tots dos som persones prominents en els nostres respectius camps. Suggereixo que discutim això com a persones racionals”.

Porto a col·lació aquesta anècdota arran de la tortuosa negociació que han mantingut els representants del Govern grec i les autoritats europees, en particular les alemanyes, aquestes setmanes. En realitat, la negociació va començar fa mesos, però ha estat durant les últimes setmanes que l'intercanvi entre grecs i alemanys ha recollit l'aroma del desacord entre Tyson i Ayer.

Després del referèndum a Grècia, que es va interpretar com un afront per part de Merkel i altres representants alemanys, Alemanya va endurir les condicions del possible acord amb Grècia; la sensació que queda de l'episodi és que, en fer-ho, pràcticament parafrasejant les mateixes paraules que va fer servir Tyson per acoquinar Ayer, li estaven dient a Tsipras: “Però tu saps qui cony som nosaltres? Som els pesos pesants de l'eurozona”. La rèplica dels representants grecs hauria pogut ser més o menys aquesta: “Hem sotmès a referèndum la proposta i ha sortit no. Tots, alemanys, grecs i europeus tenim les nostres raons i els nostres arguments. Suggerim que ho discutim com a persones racionals”.

Si el que està en joc és el poder hegemònic, llavors la cancellera alemanya i companyia no desistiran fins que Syriza caigui o resulti inservible per als propòsits del discurs que s’oposa a les polítiques d'austeritat.

No cal prendre's al peu de la lletra l'analogia entre Merkel i Tyson, d'una banda, i entre Ayer i Tsipras, de l'altra, però hi ha una part de veritat en les seves actituds. Convocat de manera maldestra i confusa, el referèndum, o millor dit, el resultat del referèndum, s'hauria pogut interpretar de manera més generosa, potser com una invitació a un diàleg en uns termes més racionals que els que fins llavors governaven la discussió. Potser l'error de Tsipras va ser pensar que es tractava d'un debat racional, quan és probable que en realitat Merkel estigués simplement reafirmant la seva posició de poder hegemònic: no podia permetre que un Govern opositor a les seves polítiques se sortís amb la seva perquè això podria desencadenar un efecte contagiós al sud d'Europa. No sé com era de probable aquest escenari, però sembla que Merkel volia i vol evitar-ho. Per això, si el que està en joc és el poder hegemònic, llavors Merkel i companyia no desistiran fins que Syriza caigui o resulti inservible per als propòsits del discurs que s'oposa a les polítiques d'austeritat.

Per cert, aquella nit a la costa est nord-americana, després de les paraules d'Ayer, Tyson va accedir a dialogar. Aquella nit tot va acabar bé, sense damnificats ni damnificades. No obstant això, Tsipras, que es troba en una posició d'inferioritat tan notable com la d'Ayer respecte Tyson, ha demostrat no tenir la mateixa capacitat de seducció d'Ayer. Per això totes les seves sortides són dolentes: si busca el cos a cos, l'espera un cop de puny increïble, com el que hauria rebut Ayer si hagués buscat una confrontació física amb Tyson. I si acata la relació de força asimètrica, el seu Govern acabarà caient i Grècia haurà de lluitar, segons afirmen Krugman, Stiglitz i companyia, amb una situació social penosa.

No podem culpar Tsipras –ni a ningú– per no ser un seductor brillant, encara que potser sí que té la culpa d'haver mesurat rematadament malament les seves forces i les del seu adversari. Sí que cal culpar Merkel, en canvi, d'haver-se comportat en aquesta història –que no és sinó una genuïna història europea– amb la vulgaritat d'un Tyson qualsevol, incapaç de fer política d'una altra manera que no sigui exercint la llei del més bèstia de la festa.

Pau Luque és investigador a l'Institut d'Investigacions Filosòfiques de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic