No parlar de “nació catalana”

El que setmanes enrere semblava una evolució espontània, de baix a dalt, imposada per la realitat socioelectoral –em refereixo a la transformació, de fet, del PSC en Federació Catalana del PSOE– ja s'ha convertit en una aposta estratègica de la direcció, en una refundació programàtica, en un canvi de perfil polític que Miquel Iceta i el seu equip abracen i defensen amb entusiasme.

El primer símptoma del nou rumb va ser la designació –sense competència interna– de Carme Chacón com a cap de cartell del PSC per a les generals de tardor. D'una Carme Chacón frontalment hostil tant al procés com a la sobirania del PSC, i que concep –avui igual que el 2004 i el 2008– els vots obtinguts a Barcelona com un simple trampolí perifèric per reprendre la seva carrera política a Madrid.

L'anunci de l'1 de juliol va tenir molta més substància: en el seu programa pel 27-S el PSC renuncia a aquell “dret a decidir” en una “consulta legal i pactada” que va defensar el 2012, i dilueix la qüestió dins del piadós desig –piadós perquè no està a la seva mà realitzar-lo– de reformar la Constitució en clau federal. Una reforma que, si hem de creure el primer secretari, hauria d'incloure el “reconeixement de la realitat nacional catalana”.

Considerant que, segons és públic i notori (només cal sentir Patxi López), el PSOE rebutja l'ús de conceptes com ara realitat nacional catalana o plurinacionalitat per reduir-los a simples “singularitats”, el reconeixement al·ludit per Iceta ja era un brindis al sol. Però, per si quedava alguna escletxa de dubte, la reunió de l'Executiva federal del PSOE del 6 de juliol va ser ben aclaridora: en el seu transcurs, Pedro Sánchez va instar els socialistes catalans al fet que evitin parlar de “nació catalana” durant la campanya electoral prèvia al 27-S. I, que se sàpiga, ni Iceta ni cap altre membre del PSC (Meritxell Batet, Chacón...) no van formular cap objecció.

Chacón ja ha començat a tirar els trastos a totes les formacions polítiques clarament contràries a l'independentisme, a llançar missatges a Albert Rivera

Com que qui calla atorga, acatar l'ordre de Sánchez –el de la megabandera espanyola en l'acte del 21 de juny– suposa per al PSC una ruptura conceptual, un gir copernicà que exclou retrospectivament de les seves arrels o de la seva història tant un Rafael Campalans com un Joan Reventós, un Ramón Fernández Jurado o tantíssims altres militants i quadres: cap dels quals hauria consentit que se li prohibís parlar de “nació catalana”. Els actuals inquilins del carrer de Nicaragua sí, però amb això estan creant un partit diferent, que ja no és el PSC del 1978.

Les traduccions tàctiques del viratge estratègic no s'han fet esperar. D'una banda, Iceta utilitza tota la seva facúndia dialèctica per demostrar que la reforma constitucional és imparable, ja que la propugnen PSOE, Podem i Ciutadans; fingeix ignorar que, per exemple, C’s vol una reforma limitadora i homogeneïtzadora del sostre autonòmic, mentre que el PSOE la desitja per “articular millor la unitat d'Espanya”, en cap cas per relaxar-la; quant a Podem, ni se sap. La proposta d'Iceta recorda El dia de la marmota: tornar a esperar, com el 1982, com el 2004, que el canvi polític espanyol solucioni el plet de Catalunya. A veure si a la tercera...

Per la seva banda, Chacón, més expeditiva, ha començat ja a tirar els trastos a totes les formacions polítiques clarament contràries a l'independentisme, a llançar missatges a Albert Rivera i a suggerir sense miraments ideològics la necessitat de pactes i sumes entre el PSC, Ciutadans, el Partit Popular i Unió Democràtica. En nom de quina causa comuna? La defensa de la unitat d'Espanya, esclar.

No obstant això, i ara com ara, el que diu Chacón només són paraules; a la ciutat de Lleida han començat els fets. L'alcalde i president del PSC, Àngel Ros, va sorprendre la setmana passada subscrivint un pacte de governabilitat amb Ciutadans i, tàcitament, amb el PP; un pacte clarament antiindependentista (banderes, llengües...) justificat per Ros amb arguments fútils (“amb qui més feeling en matèria social i econòmica vaig trobar va ser amb Ciutadans”) i beneït des de Barcelona amb reserves molt poc creïbles.

I bé, si Ros passava per ser el mascaró del catalanisme subsistent dins del PSC, el seu acord amb C’s suposa el requiescat in pace d'aquest catalanisme i del vell PSC. Però l'enginyós Iceta sempre podrà dir que entre FSC (Federació Socialista Catalana) i PSC només hi va una lletra.

Joan B. Culla i Clarà és historiador